Cròniques miserables-La ferum del franquisme a Ripollet

Cròniques miserables
La Ferum del franquisme a Ripollet
Al calor d’aquest abril del 2010, una ferum es torna a sentir a tota Espanya davant la denuncia del jutge Garzón per part dels que al llarg de quaranta anys van tenir al país sotmès a una forta i sagnant dictadura.
M’ ha vingut a la memòria aquella declaració final del 2 d’ Abril de 1939: ”...las tropas nacionales han alcanzado sus últimos objetivos..”. Si fa 71 anys aquest era el comunicat dels colpistes, ben aviat podria tornar a ser el comunicat emès pel partit feixista Falange Española un cop aconseguit portar al tribunal el jutge Garzón per intentar investigar els crims contra la humanitat comesos per la dictadura franquista, on la Falange va jugar un paper central.
Que els botxins de tot un poble puguin fer jutjar en Garzón per intentar establir un judici a aquells que van trepitjar els drets humans al nostra país i que això tiri endavant, esta deixant perplexa a tota Europa i no deixa, però, de ser també un punt de reflexió sobre si alguna cosa es va fer malament en el marc de la transició pactada del pas de la dictadura a la democràcia. Espanya no va tenir el seu Nuremberg, ni tants sols la limitació per ocupar càrrecs els responsables de tanta injustícia, i així ens trobem.
Però aquest cas , més enllà de la seva importància no es quelcom estrany al que ha passat i passa a molts llocs respecte aquest temes, al mateix poble de Ripollet, sense anar més lluny, podem trobar un clar exemple d’ aquesta ferum que la transició no va netejar en el temps i que avui encara es força present. Em refereixo al reconeixement dels dos batlles republicans: els Sr. Magí Girbau i Baqués i el Sr. Josep Ros i Prats que, pel sol fet d’haver estat batlles escollits democràticament pel poble, van patir represàlies i van ser empresonats. No hi ha pràcticament cap poble dels voltants que no faci temps que als batlles represaliats pels feixistes els hi hagin dedicat un carrer o plaça amb el seu nom – ho podeu comprovar a Cerdanyola o a Sant Cugat sense anar més lluny-. D’ això se’n diu retornar la dignitat pels homes i dones que van defensar un principis -que són els valors d’avui- i pedagogia per les generacions que creixen. És el mínim que podem fer.
Curiós, quan no indignant, que el nostre poble amb ajuntaments d’ esquerra no hagi tingut el més petit detall per reconèixer aquest batlles i restituir el seu nom tot retornant a llurs famílies la dignitat que durant força anys els hi van negar precisament aquest que estan impregnats de la ferum de la dictadura.
Sr. Girbau, Sr. Ros, no tinc paraules per explicar-los el per què desprès de tanta injustícia soferta no han estat reconeguts com a referent de la continuïtat democràtica i sento una profunda vergonya com a ripolletenc de que ni tant sols els hi podem dedicar un carrer o plaça. La ferum d’allò contra el que vostès van lluitar continua present i cobreix a responsables que teòricament ja ho havien d’haver fet. Curiós, quan no indignant, que els càrrecs de l’ Ajuntament que es diuen de esquerres participin d’aquest oblit local.
Els companys,del que era el seu partit, Esquerra Republicana, fan el que poden per aquest reconeixement, conjuntament amb els seus familiars i l’ amic Jordi Font que se les ha de veure de tots colors.
Al calor d’ aquest Abril del 2010, 71 anys desprès, es hauríem de preguntar perquè en el nostre poble els batlles democràtics represaliats Sr. Girbau i Sr.Ros , segueixen sense el reconeixement merescut. A Ripollet també hi ha una ferum que permet que el comunicat que “...las tropas nacionales han alcanzado sus últimos objetivos”, estigui encara present. Quina vergonya.

Ramón Martos i Calpena
Historiador
http://ramonmartos.blogspot.com