Presentació del llibre Ripollet 100 anys d'Història Gràfica

El proper 15 d'abril de 2011, a les 19 h, es presentarà a la Casa de Cultura de Ripollet, el llibre: Ripollet 100 anys d'història gràfica (1870 - 1970). L'acte comptarà amb la presencia dels autors del llibre, Ramon Martos i Joan Mimó, i amb la de l'alacalde de Ripollet, Juan Parralejo.

Coincidint amb el 15è aniversari de la primera publicació del llibre Ripollet 1870-1970 –Cent anys d`historia gràfica, que tant bona acollida va tenir, es presenta aquesta edició renovada, modificada i ampliada pels mateixos autors.

Coherent amb el seu títol, aquest llibre no pretén ser un llibre de fotografies a l’ús, del tipus que bonic era el meu poble o com era el Ripollet d`abans, que ho és, ans al contrari, fa servir la fotografia com a fil conductor de la història de Ripollet al llarg d’aquests cent anys, tant des de la vessant cultural, com esportiva, política o social.

Conforme el temps avança, podreu observar els canvis en la indumentària de les persones que ens parlen d`una determinada època i que van canviant conforme el temps avança; els paisatges també es transformen mentre les vicissituds polítiques i socials van succeint en un clar paral•lelisme amb el que succeeix arreu de Catalunya i d’Espanya.

Un llibre imprescindible per aquells que volen conèixer la història de Ripollet des de finals del segle XIX fins els anys 70 del passat segle. Les imatges, acompanyades de les explicacions de contingut històric de cada capítol, per situar al lector, així com els comentaris senzills que acompanyen a cadascuna de les fotografies, tenen la virtut de presentar al lector un llibre de fàcil i amable lectura.

Aquesta és també una publicació que pretén complir amb una modesta funció pedagògica de coneixement i d`integració de totes aquelles persones que, per la seva joventut o pel seu origen, tenen en aquest llibre un mitjà accessible per conèixer millor el passat d’aquest poble.

Cròniques miserables. Robin Hood

La ideologia neoliberal està de moda a Europa. Mentre la socialdemocràcia renuncia a plantejar un debat ideològic, els que han provocat la crisi que estem patint, no han tingut prou amb la milionada que els estats han aportat per salvar-los, a costa de tots els ciutadans, sinó que, a més, tenen la cara de dir que la solució passa per continuar aplicant mesures contra els que menys tenen. Un parany que en el nostre país ha estat defensat pel PP i CiU oblidant, que ha estat en països, com Irlanda, on fins fa poc s’emmirallaven pels seus baixos impostos on, justament, la crisi ha colpejat d’una manera més virulenta.

Els impostos destorben a la dreta i, quan parlen de suprimir-los, a les classes populars els hi sembla bé. No hi ha res més nefast per les classes modestes que la supressió d`impostos. Suprimir-los significa suprimir el concepte d’igualtat en àrees fonamentals per garantir les mateixes oportunitats per tothom, com la sanitat o l`educació, tant si s’ha nascut en el si d’una família acomodada com en el d’una família modesta. L’aportació a l’erari públic de vint euros provinents d’una butxaca modesta es tradueix, automàticament en centenars, quan no en milers d’euros, d’aportació per part dels poderosos.

L’actual govern de CIU vol eliminar l`impost de successions. Un impost que, en l’actualitat, tan sols afecta a les fortunes importants i, en conseqüència, a unes poques persones o famílies. El PP, a més, proposa suprimir el de donacions. En definitiva, volen impedir que es retorni a la societat part dels beneficis que aniran a parar a mans de persones que no han fet res per obtenir-los. Recentment, el conseller d’Economia i Coneixement, Andreu Mas-Colell, ha reconegut que aquesta no és una decisió del tot encertada però que si no s’aplica les fortunes poden escapar a Madrid o València, comunitats on ja s’ha suprimit aquest impost. Davant d’aquesta reflexió cal preguntar-se: no diem que Catalunya té la seva pròpia personalitat i hem de ser asimètrics? O en aquest cas “el cafè per tothom” si que ens val?.

En paral•lel, mentre es suprimeixen impostos, es deroga la llei aprovada pel tripartit, segons la qual a partir de sis mesos d`espera el pacient podia anar a la sanitat privada i la Seguretat Social n’assumia el cost. Així, es retallen les partides de sanitat i les llistes d’espera es fan encara més d’espera. Què vol dir això?, doncs, que centenars de persones hauran d’anar coixes, tindran cataractes o patiran qualsevol altra malaltia. Mentre que no sigui de vida o mort, què s`aguantin!, o que se’n vagin pagant a la medicina privada. Dues sanitats: una per als que se la poden pagar i una altra per la resta.

A tot això, mentre l’esquerra mira cap a un altre cantó, la dreta no parla de suprimir els paradisos fiscals, refugi de canalles i lladres socials, ni de gravar el fluxos de capital i l’Eurocambra, a partir d’una iniciativa impulsada per Intermón-Oxfam, només “recomana” l'aplicació d'una taxa a la transaccions financeres per a recaptar fons contra la pobresa ( ja sabem com s’apliquen les recomanacions). Aquesta iniciativa, sota el lema “Objectiu Robin Hood: Que no paguin els de sempre” (www.quenopaguenlosdesiempre.org), demanava la implantació d’una modesta taxa del 0,05%. Amb ella, es podria recaptar més de 300.000 milions d'euros anuals, que anirien destinats a reduir les diferències socials i a combatre tant la pobresa com els efectes del canvi climàtic.

En aquest cas, les ONG substitueixen a la socialdemocràcia. No en tingueu cap dubte, darrera qualsevol decisió econòmica sempre hi ha una visió de la societat.
Ramon Martos
Historiador