Temps era
Temps. Que verda era la nostra vall
Si ja hem
els fet 68 anys quan no els 69. L’any 1951 varen arribar al Celler Cooperatiu
de Ripollet al voltant de 1.200.000 quilos de raïm procedents de la collita
d’aquell any. Però, si em permeteu, avui no us parlaré d’aquesta collita, tot
reconeixent la seva importància per a l’activitat agrària del poble, si no d’una altra molt diferent i que té
relació amb els naixements que es varen produir a la vila al llarg d’aquest
mateix any. Segons es va recollir a la “Hoja Parroquial”, va arribar a un total
de setanta infants, 33 nois i 37 noies. De fet, a l’època tothom passava per la
vicaria i, per tant, podem donar la dada com a bona, per a no dir del tot
exacta.
Feia fred en el món quan vàrem néixer
i aquest va seguir els 60 i els 70 pràcticament fins els finals dels 80 no
canviaria aquest clima, quasi 40 anys creixen i madurant en aquest tipus de clima,
marcat per el frec a frec que mantenien els EE.UU i el que llavors era la URSS.
En el món més proper que ens rebia dono per sabut qui era el cap de la
dictadura sagnant que regentava la vida política i social del nostre país
mentre que, a Barcelona, el 1951 la població iniciava una de les primeres
protestes: la vaga de tramvies contra l’augment de 20 cts. sobre el preu del
bitllet. Aquesta,de fet, va ésser la primera acció massiva important des de la
finalització de la
Guerra Civil. Pel que fa al futbol,en Kubala seria un gran
referent des de que va debutar al Barça el 1951 en un partit contra el Sevilla
i, paral·lelament, els designis dels
nostres pobles eren conduïts pels batlles anomenats a dit de “l’Inmoviment”altrament
dits de la “ceba” o de la “olla”, per cert... tots nascuts al nostre
poble...molt catalans.
Però jo no vull parlar tampoc
d’aquest doble fred si no de coses més quotidianes que ens acompanyarien al
llarg de la nostra criança i maduració, per exemple el fred real, físic, que
mitigàvem amb aquelles estufes de petroli que apart d’escalfar-nos quasi ens
marejàvem de la pudor que feien m’entres fèiem deures o jugàvem al menjador de
casa, amb la mare sentint a la “Elena Francis”eren tota una revolució respecte
al braser (que alguns encara el veuríem fer servir) i a la nit de petits per
escalfar els peus, peücs de la iaia ( les iaies sempre feien peücs).
Vista de Ripollet
Durant la nostra infantesa la televisió encara no s’havia instal·lat a les nostres llars, de fet, el seu ús no es
generalitzaria fins ben entrats els anys 60. La canalla de l’època cercàvem diversió i jocs al gran pati que per a nosaltres representava
tot el poble i els seus camps mentre miràvem d’arreplegar alguns cèntims per
comprar-nos les nostres “xuxes” (bàsicament pega-dolça i regalèssia) o
esperàvem el diumenge per compartir a taula o al cinema la gasosa “Zarroca” o
la marca local corresponent.
A l’escola alguns encara agafarien la llet en pols americana i el trosset
de formatge, mentre que, a casa, la base dels berenars eren el pa amb oli
o vi i sucre i, de tant en tant, com a
privilegi, alguna presa de xocolata. Vàrem conèixer també les truites de farineta per sopar encara que
els nostres petits patiments alimentaris res no tindrien a veure amb els dels
nostres pares a la postguerra que, en aquest aspecte ja tocaven a la seva fi.
Records d’una època: raïms sulfatats i pallers amb un munt de
possibilitats; pols a l’estiu i a l`hivern fred i penellons a les mans i als
peus; Setmanes Santes avorrides, Caramelles,... i la catequesi, on donaven
punts per anar als cinemes del Centres Parroquials; partides de ping-pong,
també als Centres parroquials, vacances...¿en fèiem? i, per fi, la tan esperada
Festa Major.
Mentre els més petits gaudíem d’allò més jugant a metges o pares i mares
(encara trigaríem un temps a descobrir
el perquè) ja més grandets els jocs s’anirien separant per sexes: els nois
jugàvem a futbol, a “l’ocu “, a les bales, a cavall fort (una bestiesa) o a
tirar-nos “ pometes” amb canuts fets de les canyes dels rius i més endavant amb
tubs de plàstic (arribava la tecnologia) mentre les nenes es divertien saltant
a la corda, jugant a la xarranca o bé amb les nines que, encara que poques i
dolentes, se les estimaven molt. Aquesta diferenciació també quedava palesa als
estudis: les famílies volien que els nois estudiessin el batxiller però
acostumaven a matricular les filles per a fer Comerç i taquimecanografia. A les
tardes, les més grandetes també anaven a cosir. Tot això, en el nostre petit
món de poble, ho trobàvem el més natural ja que, de fet, no coneixíem res més
diferent.
Tots els carrers era un pati. La Rambla
Grup de caramelles
Les lectures , sincerament de llibres
pocs, a la nostre infantesa –inicis de la joventut per els nois i noies TBO,
Pulgarcito….ja més crescuts els noi, temas de guerra i morts: El Guerrero de
l’antifaç, El Capitàn Trueno, Roberto Alcazar i Pedrin, Hazañas Bélicas i per
les nenes més crescudes Azucena, Florita i coses per l’estil. Les diferencies
entre nens i nenes eren totalment evidents en tots els àmbits de la vida,
començant per l’escola; estàvem en classes separades (els nens amb els nens i
les nenes amb les nenes) a l’església (punt de trobada Oficial de l’epoca
també) tot seguint la orientació que a la Formación del Espiritu Nacional “
Sección Femenina” deia “ La jerarquía
familiar es el padre. No le proviene al padre la autoridad de su fuerza física,
o de la superioridad social o económica.Le proviene directamente de Dios. De
esta autoridad se dice que es” de institución Divina”. Así el padre es en la
familia, el representante de la paterna autoridad de Dios. Y la madre recibe la
autoridad por la participación en la del esposo.”(Sección Femenina,
Formación Politico–Social, quinto curso
de bachillerato, 1965) i ostres noi era fort axó; resultat, els nois no fèiem
ni brot a les feines de casa (com els nostres pares), vàrem ser educats de ben
petits a que les tasques de casa era cosa de dones i al inrevés (clar estàvem
nominats per delegació de Deu).
La primera comunió
Aquesta costum pràcticament encara
s’arrossega els nostres dies, així per exemple si algú estenia roba o planxava
el podien prendre por homosexual (o que la seva dona el domina,un calçasses) i
si anava a comprar a plaça no li calia demanar tanda per que el servien el
primer (aixó vaig comprovar que a principis dels 80 encara funcionava relativament,
per què anava a comprar a plaça i a vegades em tenia que enfadar per que en
feien passar el davant com si fos el
marit tonto que va a comprar) a part de respondre permanentment a la clàssica
pregunta de ¿que està malalta la seva muller?.. a dia d’avui això ja no
funciona també ho he comprovat personalment...anem avançant?
Així dons, dintre de la cultura
imperant en el moment les noies estaven molt orientades a buscar nuvi i
casar-se, com que a moltes empreses tenien un petit premi que s’anomenava
“dote”, que en forma de paga els hi donaven quan es casaven i plegaven de la
feina (forma subtil per que marxessin de la empresa), molt poques es quedaven
treballant un cop casades, a més no era ben vist que una dona casada treballes,
el treball era cosa d’homes i portar la setmanada a casa també, la casa era per
les dones ( no em refereixo a la propietat, ja me enteneu). Així si una dona
treballava era una senyal de possible incapacitat per par de l’home de
mantindre la seva llar (dona i fills); resultat els homes treballaven un munt
d’hores arribaven molt tard a casa i després està clar tenia dret al “descans
del guerrer”.
I a treballar de ben jovenets/es, en
general entre 14-15 anys, a treballar. Les mares somiaven per que els nois que
fossin oficinistes de la “Caixa “ o de un Banc aixó es considerava “ oli amb un
llum”, “era per tota la vida i sempre mudat “ per a les noies a arribar a ser
també “secretaries “ administratives o infermeres (quedava bé) treballar de
operaria a una fàbrica ja era de menor nivell (quan treies a una noia a ballar
totes eren oficinistes o infermeres tota una curiositat de llavors.
Noies treballadores potser de la fàbrica dels pantalons
Com que la vida es molt més real del que vegades es pensa o es desitja, la
majoria de nois no ho aconseguíem ( lo de la Caixa o Banc) i entravem aprendre
un ofici (que es deia llavors). La veritat que a pesar dels maltractaments de
tot tipus que patien els “aprenents (esquema veterà –recluta de l’antiga mili)
finalment l’ofici s’aprenia més o menys, depenent de cada cas, i que com que
era ja la època del “desarrollo” per les nostres contrades de feina no en
faltava encara que es treballava forces hores inclosos els dissabtes (fins a finals dels 70 es va
treballar els dissabtes) i de vacances...ni havien ¡¡¡¡
A tot això els anys 60, van esser per
els pobles de l’entorn de l’àrea metropolitana de Barcelona d’un creixement que
va més que doblar la població. Apareixerien els pisos i barris que donarien
aixopluc a molta gent vinguda d’arreu, sobre tot d’Andalusia i es formaria una
forta xarxa de convivència entre els joves fills dels immigrants i nosaltres
que coincidiríem en el treball i en la convivència quotidiana, ens creuaríem
els uns amb els altres i donaria com a
fruit el “bon rotllo “ que en general sempre em tingut el jovent de l’època. Encara
que a vegades, en els creuaments teníem que sentir conversacions com aquesta
“-fulano- s’ha promès amb una noia castellana, però es molt neta i molt bona
noia....”o “-mengana- s’ha promès amb un noi castellà, però es molt
treballador...” típiques expressions catalanes que deixen un cert regust a ...
La nostra vall no era tant verda com
el que de un record passat es vulgui treure, el català nois i noies no el varem
poder aprendre quan ens pertocava, molts em quedat com incultes de la nostra
llengua, i aquí manaven els que manaven, eren els temps del còlera, i com que o
feien partint de la por havien aconseguit que quasi no es parles de política,
ni de drets de les persones, tot això era política i com que era mes còmode i
potser fins més propi parlar de fútbol, ballar el” rayo de sol” i “no posar-te
amb problemes”, la majoria de la joventut ho va fer així, amb alguna excepció
als quals rebien no només la possible reprensió dels innombrables si no la
etiqueta despectiva de “aquest es un polític”,que devia de ser una forma de
justificar les ulleres de fusta que molts es posaven, i que donaria peu aquella
altre que deia als inicis de la democràcia “a mi mai em va passar res, no vaig
tindre cap problema amb la dictadura que teníem..”, així es va morir al llit i
ostres noi la democràcia ...¡¡ que guai.
Aquestes generacions hem estat de
sort, no només la gana de la postguerra no la varem conèixer si no que a la
nostre encara bona joventut, hem tingut la possibilitat de viure en llibertat i
gaudir de tot allò que un ambient de vida com aquest permet i que acompleix
allò que ja un dia va dir en Azaña “la llibertat no fa més feliços a les
persones només les fa persones“.Gaudim d’esser persones per molts anys i ara
que l’edat ens ho permet siguem més lliures i diguem les coses tal com les
pensem i si finalment surt a la llum alguna persona que preferiríem no haver-la
ni conegut...cap problema una vida sense enemics es una vida no viscuda...i
aquestes altures del partit “Carpe Diem”
Ramon Martos.
