Jo
vinc d'un silenci antic i molt llarg de gent que va alçant-se des del fons dels
segles, de gent que anomenen classes subalternes, jo vinc d'un silenci antic i
molt llarg.
(Raimon)
És
conegut que, a qualsevol religió, els conversos solen ser els més radicals a
l’hora de defensar els dogmes i, sovint, perden la memòria d’allò que feien i
deien abans d’adoptar la nova fe. Al nostre país va en creixement el cor de
conversos reciclats: un munt de persones que al llarg de quaranta anys va donar
suport de forma activa o passiva a la dictadura franquista i, de sobte, obliden
el passat. Així, una part del nostre particular Vichy (règim col·laborador dels
nazis quan van ocupar França) reclama, quaranta anys després, el carnet
antifranquista recolzant-se en generalitzacions, acudits de mal gust o insults,
que propaguen exponencialment a les xarxes contra els espanyols o contra tots
aquells que no opinen exactament com ells, titllant-los d’heretges i traïdors a
la pàtria en base a una lectura de la història que, per simplista, esgarrifa.
Un
bon exercici de reflexió i coneixement dels fets que com a historiador
recomanaria, especialment als joves neonacionalistes, abans de proferir insults
és preguntar al propi entorn o la família: “papa, mama, avi, àvia,.. que vas
fer contra la dictadura franquista? Si fóssim capaços de posar els més grans,
molts d’ells avui conversos endarrerits, davant del mirall, moltes de les
afirmacions i demandes que, de forma simplista, es propaguen alegrement pels
mitjans i les xarxes es veurien, automàticament, rebaixades o matisades com,
per posar un exemple, la demanda que Espanya demani a Catalunya perdó per la
Guerra Civil, una proposta increïble, des del punt de vista històric, però
aplaudida sense més per un munt de persones... Fins a on pot arribar
l’estupidesa del simplisme històric nacionalista?.
Quelcom
semblant, a tall d’exemple, hauria pogut succeir en relació a l’exposició Franco, Victòria, República. Impunitat i
Espai urbà- organitzada al Born per l’Ajuntament de Barcelona. Una
exposició que, en la meva opinió, ha tingut la virtut de treure a la llum molts
dels dimonis que en el nostre país han estat amagats o dissimulats en el marc
del silenci que ha envoltat el paper d’un sector de la societat catalana envers
la dictadura franquista i que, potser pel mateix motiu, ha estat rebutjada per la
pràctica totalitat del sector nacionalista, des d’ERC fins PDEC (CDC) fins i
tot abans de conèixer-ne el contingut.
Encara
que ens dolgui, no podem oblidar que una part de la societat del nostre país va
preferir ser col·laboradora, acceptant la injustícia, o acomodatícia amb la
dictadura: “és fàcil viure amb els ulls
tancats”(John Lennon dixit). Aquesta “gent d’ordre” col·laborava o mirava
cap un altre cantó mentre una minoria oferia resistència amb uns elevats costos
repressius, econòmics i familiars mentre suportava el rebuig o les denúncies
dels col·laboracionistes de la dictadura. És, potser, per aquest motiu que
l’exposició del Born ha estat motiu de la fúria, inclús abans de la seva
inauguració, d’una part dels reciclats de l’antifranquisme que ara treuen pit
en un intent, potser, de netejar les ombres del passat:
"Una pancarta de les joventuts de
Convergència exhibida en els aldarulls deia: “Franco, ni al Born ni enlloc”. Hi
ha un lloc en el qual Franco ha estat sempre i mai miren: el seu propi arbre
genealògic. Inclús un dels seus pintorescs alcaldes franquistes va arribar a
ser conseller de Governació durant el pujolisme madur de finals dels anys vuitanta (Javier Pérez Andújar, Provocaciones
necesarias, El País, 30/10/2016).
No
cal, però, anar tan lluny, al nostre poble també en tenim exemples clars. Certament, no tenim cap estàtua del dictador
però al llarg de quaranta anys de dictadura els regidors i alcaldes, pràcticament
tots, eren nascuts a Ripollet, és a dir, Catalunya: juraven fidelitat a Franco
i al Movimiento, es relacionaven amb les autoritats franquistes, celebraven el “18
de julio” i el día de la “Liberación de Ripollet el 26 de gener”, denunciaven
al Govern Civil l’aparició de pintades o d’octavetes antifranquistes als
carrers del poble, es cooptaven entre si per als càrrecs municipals... Eren, en
definitiva, els components de “l’olla”,
el nostre particular Vichy local, i, per aquest motiu també ens podem
preguntar: “Quins i quants ripolletencs
van ser detinguts, torturats, acomiadats per lluitar contra la dictadura
franquista? Ho sabem? Ens importa? S’ha adonat algú que al nostre poble hi ha
llocs amb el nom de regidors del temps de la dictadura? Es coneix que no fa
gaire una part del veïnat ripolletenc va recollir signatures per evitar que es
dediqués el nom d’un carrer a la memòria dels alcaldes republicans elegits pel
poble, engarjolats i reprimits per la dictadura franquista? Què li direm als
nens i nenes a les escoles, o als joves...que col·laborar amb una dictadura
sanguinària és normal?.
Temps de silenci... els conversos hi
passen de puntetes. És la memòria de l’oblit.
La
visió emocional, amb el suport “palmero” d’alguns conversos endarrerits, sustentada
en la creença que la gran majoria de catalans estaven contra la dictadura
franquista i que sovint porta a la conclusió “què
bons són els nostres i què dolents els altres” és rotundament falsa. L’origen de les persones no explica el major
o menor suport a la dictadura sagnant que vàrem patir, el que ho explica són els valors amb independència del lloc
d’origen i són aquests valors els que ens han de permetre construir un país
amb un futur millor.
Paradoxalment,
la gran virtut del procés cap a l’autodeterminació, a més de l’esforç dels que
sempre han estat independentistes- ERC- (ajudats indirectament, per reacció, pels
hereus del franquisme sociològic el PP i els jacobins del PSOE) ha estat
incorporar a molts conversos endarrerits. Tothom té dret a canviar, però la
nova fe no ha de comportar l’aparició en el nou escenari polític de “Torquemades”
disposats a implantar el pensament únic. No cal demostrar l’adhesió a la nova
fe amb el simplisme del convers. Reconvertir-se pot estar bé però no ens cal
posar-nos a l’alçada dels que, des de l’altra banda, profereixen insults i
bajanades sobre els nostres trets identitaris. La història és molt més
complexa. Un nou país no es construeix amagant o esbiaixant la pròpia història.
Es construeix amb valors, no amb insults, xenofòbies i simplismes nacionalistes
propis de l’extrema dreta, que tant de mal han fet i fan a la humanitat.
Cal
tenir valor. Posar davant del mirall el nostre país i la nostra gent ens
ajudarà, de ben segur, a repensar quin país volem fer i ser.
No només hem de fer memòria per a no perdre
la identitat,
sinó també per a poder respondre a la
pregunta, què volem ser?
Salvador
Espriu (1913-1985)
