Cròniques miserables. Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol

El filòsof grec Diógenes de Sínope ( aprox 391 a C- 323 a C)  estava assegut en unes escales quan se li va acostar Alexandre el Gran, interessat en conèixer-lo, i li va preguntar si podia fer alguna cosa per ell. Diògenes li va contestar: “ et demano que t`apartis perquè em tapes el sol”.

El títol d’aquest article l’he copiat d’una vella cançó d’en Quico Pi de la Serra i fa referència a tots aquells que cada dia ens tapen el sol de la esperança i la il·lusió. Res d’estrany, ja que és tal el tsunami de corrupteles i l`assalt al que han estat sotmesos els diners públics en aquests anys de vi i roses per part d’una bona part de la classe política i financera d`aquest país, que la denominació de “casta” encunyada pels representants de Podem es queda curta i ens hem de remetre a la cançó d’en Quico per donar-los-hi la veritable categoria moral que es mereixen.

Ens podríem preguntar: “com fins ara no ha sortit tot el que està apareixent?”. És fàcil, els uns han estat tapant als altres i els altres han tapat als uns. És el que a Itàlia anomenen l’omertà i a casa nostra ho coneixem com la llei del silenci. Per fer-ho més fàcil es crea, per una bona part dels nostres polítics, la figura dels aforats, aquelles persones que pel rang o professió gaudeixen de  privilegis en matèria de jurisdicció. Així, mentre als països de la Unió Europea els aforats no passen de 20, a Espanya, per protegir “la casta” el nombre d’aforats depassa els 14.000. Als partits que han governat en democràcia els ha costat més de 30 anys començar a replantejar-se aquest tema i ho han fet gràcies a la pressió de quatre voluntariosos, representants dels indignats del 15M que es van “colar” a les eleccions europees.

La llista de corrupteles és d`escàndol i arriba a tots els partits. Suposo que la condició humana és present a tot arreu i tenen un denominador comú la falta de control que tenien que haver exercit les autoritats publiques. Aquest darrers dies hem conegut el cas de les targetes de Bankia amb les que una colla de xurrimanguis, encapçalats per Blesa i Rato, amb altres com Spottorno (conseller de la casa real) es gastaven els calers en viatges, joies, vins, restaurants,...i altres “articles de luxe” fent servir targetes opaques a Hisenda mentre es dedicaven a robar a la gent modesta amb preferents o desnonar famílies amb deutes hipotecaris. Tampoc ha faltat a la “festa” el lluitador model, el sindicalista de les mines d`Astúries amb mocador vermell i puny enlaire: “companys, companyes, gràcies a vosaltres, il·lusos i il·luses,  tinc un compte amb 1,4 milions a un paradís fiscal”. Continuarà...

Curiosament, però, hi ha tres consellers de Bankia que no van fer servir aquestes targetes i dels que no en sabem res. A aquests també els haurien d`entrevistar com “rara avis” i fins i tot caldria fer-los un homenatge ja que és molt difícil trobar gent que no quedi atrapada en la teranyina de la corruptela.

Si mirem a casa nostra, en ple pols sobre el dret a decidir que esperem no quedi reduït a una ficció frustrant a milers de ciutadans que hi ha posat el millor de cada un per fer-lo realitat, hem hagut de suportar la insolència del padrí que ens ha pres el pèl durant 30 anys  i que, per comparèixer davant el Parlament, arriba en cotxe oficial i és rebut a la porta per la mateixa presidenta. A la seva intervenció es mostra insolent i en finalitzar surt acompanyat per una cort de diputats de Convergència que li reten homenatge perquè li deuen el lloc que ocupen. On ha quedat “els que ara parlarem d`ètica i moral serem nosaltres” pronunciat aquell dia ignominiós davant del cas Banca Catalana, aplaudit per un munt de gent que va a insultar al Sr. Obiols del PSC, quan no a donar-li  empentes, com fa poc ell mateix recordava. Il·lusos. Avui tots calbs. Ai! les banderes i les pàtries, quin gran amagatall de bandits. I a tot això en Millet fumant-se un puro. Fins quan???????????
Els valors que en Diògenes expressa en la seva resposta davant d`un poderós com Alexandre el Gran és una bona referència del que pertoca fer avu. Apartar a tots aquests assaltants que ens impedeixen veure el sol de l`esperança d’un país i un món millor i més just, introduint més democràcia, en una paraula regeneració i enfortiment de la democràcia participativa fi de qualsevol prebenda i, en positiu, la sortida d`aquesta crisi social i política no pot estar a les mans dels que ens han portat fins aquí.
No caiem en el pessimisme ni en el populisme. No siguem ploramiques dient que tot està malament. Són els ciutadans que optin per aconseguir un món millor, més just i solidari els que han de fer canviar les coses, ser valents i crear alternatives diferents. Amb indignació no n’hi ha prou. És necessari passar a l`acció perquè entre tots els que compartim els valors expressats en la declaració dels drets humans, fem que aquests no es quedin només en una declaració i esdevinguin una realitat.
Podem guanyar i fer un país, un món, sinó perfecte, diferent i millor. Res a perdre i molt a guanyar.

Ramón Martos