Al fil del 50 aniversari de la gran avinguda del 62
El Ripoll passa per Ripollet de la mateixa manera que el Pisuerga passa per Valladolid. La diferència rau, entre d’altres coses, en que Valladolid no es diu Pisuergalet.
De tots els pobles de la conca del Ripoll l’únic que pren el nom del riu és Ripollet. Sant Llorenç Savall es podria haver dit Sant Llorenç del Ripoll o Sant Feliu del Racó podria haver estat Sant Feliu del Ripoll o Castellar podria ser Castellripoll, i així podríem seguir amb Sabadell, Barberà del Vallès o d’altres poblacions de la seva llera. Portar el nom del riu no implica tenir-ne el copyright però, certament, ens atorga uns trets característics i propis que emanen del diàleg i la relació, especialment econòmica entre el riu i la nostra vila.
Que el nom de la vila en faci referència té tot un seguit d’explicacions històriques, però aquest no és el millor lloc i moment per entrar en detalls i, per aquest motiu, els proposo d’acceptar que aquest sorgeix d’una derivació de la localització davant del riu de l’església parroquial del segle X, Sancti Stephani de Rivipollentis i d’altres semblants que van apareixent als escrits del Cartulari de Sant Cugat al llarg dels segles X-XII i que afavoririen l’acceptació de Ripollet com a denominació final del nucli urbà.
Ja en el segle X, per a compensar el poc cabal i fer-lo aprofitable, es construí la sèquia Monnar per moure els molins i regar les terres properes al decurs del riu.
Mencions a la importància econòmica del riu envers el poble en tenim moltes al llarg del temps com la que apareix en un document signat a Monsó el 29 de Març de 1389 confirmant a Guillem Lagarriga la possessió dels molins, coneguts com a "molins nous", a la parròquia de Sant Esteve de Ripollet.
Pascual Madoz en el seu " Diccionario Geográfico-Estadístico-Histórico de España y sus posesiones de Ultramar” de 1844 també parla del Ripoll: " fórmase de las aguas que nacen en el término de San Llorens Saball y de los dos torrentes que bajan de las sierras de Granera y Monistrol de Calders y se unen a cosa de 1/4 de hora antes de llegar a la villa, principia a correr con este nombre de Ripoll, sigue en dirección de N a S lamiendo las casas de San Llorens al Oeste y despues de haber dado impulso a un molino harinero y a una fábrica de aguardiente, recibe las aguas de otro torrente llamado Vall d´Horta los cuales impulsan las ruedas de tres molinos, como el terreno de este término es muy árido y seco es muy escaso este rio en todo el trecho que lo recorre, y muchos veranos queda enjuto pero entrando después en el de San Feliu del Recó se aumenta con muchas fuentes de modo que ya lleva el suficiente caudal para dar movimiento en el mismo término a fábricas de lana, papel y batanes...y acaba por tributar sus aguas al rio Besós... después de haber servido en la última parte de su curso a una infinidad de molinos harineros, batanes, fábricas de lana y a una fundición de cobre; cria escasa pesca de barbos y otros peces ".
L’aprofitament del riu no va ésser, amb la modèstia del nostre terme, només industrial: els voltants del riu eren un lloc adequat pel creixement d’arbres ( l’any 1753 hi havia censats 11.169 pollancres, la majoria al voltant del riu) i pel conreu d’uns horts que, pràcticament fins la tràgica riuada del 62, seran una font complementària d’ingressos per a les famílies; la llera esdevenia una font de grava i pedres per a la construcció; el riu era, doncs, una bona font d’ingressos i, en certa manera, Ripollet vivia en harmonia amb el seu riu: molins fariners, fàbriques de batans, molins de paper, horts, arbres, sorra i pedres,... i, com a distracció, també servia per pescar algun barb.
Pont de ferro
finals del XIX. Podem observar les pollancredes que hi havia al costat del riu
La influència del riu sobre la vila la podem també observar en l’arquitectura i la simbologia local. El portal de l’església, d'estil renaixentista del segle XVII té uns pedestals que suporten les columnes on hi ha uns pollets damunt unes pedres del riu, que representen l'escut municipal, tallats a la pedra. També el primer escut municipal que coneixem de 1700 té un pollet damunt d’una pedra, que d’una o altra manera es mantindrà en la iconografia local al llarg del temps.
Vista de la porta de l`església. Al centre podem veure uns pollets damunt una pedra - 1945
Al 1553 hi havia censades a Ripollet unes 110-120 persones que vivien a la parròquia i terme de Sant Esteve de Ripollet. L’any 1717 la població havia crescut fins arribar a les 142 persones censades. A principis del XIX el nombre ja havia pujat fins les 510 i va continuar creixent fins les 1501 de l’any 1901 per arribar fins les 3707 de l’any 1940. Un creixement acceptable pel seu entorn, essent el riu una de les fonts de riquesa per a la població.
Al llarg de tot aquest període, en aquesta relació vila-riu, no tot van ésser flors i violes. El riu, de tant en tant, recordava els vilatans que formava part de la natura i els va donar més d’un ensurt. Les avingudes d’aigua són una constant al llarg del temps, la primera registrada al Dietari del Consell Barceloní data de 1402 i la ubicació de la vila dalt d’un turó no és, doncs, cap casualitat. Això va fer que els mals de les avingudes, quan es produïen, es concentressin més en l’economia que en les persones. Els vilatans i la vila miraven el riu, era un mateix conjunt l’un formava part de l`altre i a l’inrevés.
Principis del segle XX. Horta,assecadors de cartró i pollancredes. El riu una font de riquesa.
El fort desenvolupament econòmic que es produeix a partir dels anys que avui ens ocupen, els 60, fa que el riu es comenci a veure amb les aigües força brutes: abocaments incontrolats, clavegueram procedent de poblacions que havien multiplicat el nombre d’habitants, fet que feia impossible l’absorció per part de les escasses aigües del riu d’uns detritus que en certes èpoques gairebé superaven el seu cabdal,... A partir d’aquesta època el “riu claveguera” comença a esdevenir una realitat.
I a tot això el setembre del 62 el riu es va engrandir, de tal manera que semblava un veritable mar. A la dècada dels 60, molta població procedent d’altres terres es va establir en molts casos a la llera del riu en barraques o cases d’autoconstrucció. Poblacions com Rubí o Les Fonts i barriades com Les Arenes de Terrassa… en són exemples d’aquesta situació. Allà les rieres en faran una mortaldat. A Ripollet i sense voler ser frívol, no va haver-hi més morts perquè el creixement del poble (uns 11.000 habitants en aquell moment) es va produir a la part nord i pels extrems, tot allargant-se, fet que va evitar en gran part que avui no haguem de parlar, malgrat l´ espectacularitat de l’avinguda, de la pèrdua de moltes més vides humanes. La indústria situada a la llera va ésser pràcticament derruïda i els horts completament arrasats.
I el riu va creixer i creixer...
La riuada va significar quelcom més que el que dolorosament avui recordem, va ésser la visualització terrible d’una evidència: el creixement urbà no es podia seguir planificant sense solta ni volta. A partir d’aquest desastre s’inicia la planificació de forma més acurada i els canvis necessaris per suportar el pes de la població i la modernitat que això significava. Va suposar el principi de la davallada d’una forma de vida i, en aquest cas, de la relació amb el riu. L’adequació de la llera va significar un canvi important en la fesomia del poble, alhora que va permetre el creixement d’aquest per la banda sud (barri de Maragall).
Després de les riuades del 1962 el riu, brut i eixut, deixa d’ésser un lloc de riquesa: els molins van desapareixent, a la nova llera hi tornen a aparèixer alguns horts, ara com objecte de distracció per una part de la població, en la seva major part procedent de la immigració, d’origen camperol. I la sèquia Monnar qui sap per on passa. El riu ara ja no serveix per jugar-hi la canalla, anant a buscar canyes al voltant del corrent i la frontera amb l’altre cantó del poble i Cerdanyola es fa més gran. La seva funció econòmica es perd i resta com un ample clavegueram d’aigües brutes i escumoses. La relació harmònica es trenca i els vilatans i la vila comencen a viure d’esquena al riu .
Però el Ripoll segueix passant per Ripollet de la mateixa manera que el Pisuerga passa per Valladolid. Després d’anys de desídia, on només importava el creixement pel creixement, s’han produït alguns canvis i una certa recuperació de valors relacionats amb el respecte pel nostre entorn, que apunten a una recuperació si més no, de la llera i les aigües netes per la conca del Ripoll. La construcció de depuradores i la canalització de les aigües brutes ens fa tornar una altra vegada la mirada al nostre riu i, alhora, ens permet obrir una nova relació.
Es prou evident que Ripollet no pot tenir un passeig marítim, no es tracta de portar el mar aquí, però si que és possible tenir un passeig fluvial tot aprofitant la conca que va des de Sant Llorenç Savall fins el mar. Una via blava, una zona lúdica i agradable que ens retorni l’antiga relació amb el riu però ara adaptada als requeriments dels nous temps. Alhora, aquesta via blava pot ésser un veritable museu viu aprofitant tot l’entorn industrial i històric del Ripoll, que permeti fer excursions de tot tipus i, perquè no? poder anar a la platja amb bicicleta i veure una altra vegada com els peixos que hi ha en el seu naixement poden arribar al Besòs.
Apassionem-nos, posem-li imaginació i ganes. Ho podem fer i crec que pot ésser una bona manera de retornar el que als anys 60 es va trencar, la relació entre la vila i el riu o, si ho voleu millor, la integració del conjunt de l’espai de la vila amb un tot.
Cal que l’administració, les entitats i associacions ciutadanes impulsin en el que els correspon i s’impliquin en la consecució de la recuperació pel poble del riu Ripoll. Avui, després de cinquanta anys d’aquell terrible setembre del 62, tirar endavant un projecte de recuperació integral del riu és, potser, el millor homenatge que podem retre als ciutadans que malauradament van patir aquell aiguat.
Tot format part d’un mateix conjunt, en aquesta història d’amors i desamors el riu forma part de la vila i la vila forma part del riu.
