En un context de crisis, on els que la van provocar, paradoxalment, son els que imposen la seves idees com el “tea party” de USA., i son els que a nivell mundial ens dicten la recepta per sortir-ne en contra el que deia Enstein per buscar solucions “Si vols solucionar un problema no ho facis amb el mateix pensament que el va crear”. O dit més planer.”El mateix camí sempre porta al mateix lloc”, se'ns presenta a Catalunya la gran cita amb les urnes per decidir el proper govern de la Generalitat.
Fent una mirada al camp de batalla aquests primers dies sembla que tot el peix ja està venut. El PSC, abomina del tripartit, quan gracies a ell ha estat en el poder i l`esquerra catalana ha pogut fer coses, l`estat federal que proposava és cosa de riure davant el retrocés autonòmic. Estat Federal “¿mande?”…..(Moncloa dixit). ERC posa condicions per fer govern que sembla fer impossible la repetició del tripartit i s`aboca més a un enfoc directament independentista (referèndum) molt difícil, on el seu perfil d’esquerra catalana es desdibuixa i sembla inexistent. ICV, desprès d`alguns lluïments al tripartit, com estar a favor i en contra alhora d`un acord de govern, es presenta defenent el que els seus socis del tripartit no defensen, és a dir, “composta però sense nuvi”.
El “caspa party”, delegació catalana del PP (variant española del tea party i és que això del tea no es d`aquí), amb la seva deriva xenòfoba, sempre disposat a impulsar la baralla entre els més pobres o modestos contra els més pobres o modestos, per tenir-los distrets del problema principal, els poderosos i el seu domini de l`estructura econòmica i financera, tot adobat per un anticatalanisme persistent que evita, en principi, els acords amb CiU. Son els de sempre però més accentuat. CiU que es preveu guanyador, està fent mans i mànigues amb el tema de l`independència i son el si però no, tot buscant paraules per definir-se en aquest tema que no diuen res, intentant mobilitzar el seu electorat davant la possibilitat de no tenir contrincant. El seu lema “el canvi” és si més no també paradoxal (son els que han estat més de vint anys, podien haver posat un altra lema, no?). Els partits independentistes d`última generació, “tants caps tants barrets”, i això dona pel que dona. La resta de partits...accidents i conjuntures amb el tema de la nostra nació i llengua. Molt pesats i sense res més que oferir.
Poca cosa nova en el camp de batalla d`aquestes eleccions que es presenta més aviat pelat, un desert d`expectatives, desprès del fallit Estatut i la poca cosa a fer des d'el punt de vista econòmic que no sigui una política de contenció. Ens queda el dubte respecte a les aliances post-electorals, que ningú deixa clares i és on podem vislumbrar amb molts polítics l’ambició del poder, la competència per la seva subsistència com a casta. Això, al contrari del que sembla ens portarà a una campanya sense idees, i és que la majoria estan molt esgotades. Fan falta que els valors que tenen a veure amb la qualitat humana i la voluntat de servei a la societat predominin i acabar amb el tacticisme, la manipulació, el sectarisme, el clientelisme i la improvització, font de molts dels mals del descrèdit de la política i els polítics.
El risc, al que ja vam arribar amb una gran abstenció el 2006, és un mal per el país, Catalunya, és que el ciutadà expressi altra vegada el seu desencís no anant a votar. Personalment crec que això ni és bo ni serveix, però també crec que en la forma i el fons de fer política no han ajudat gens a canviar aquest punt de vista a molta gent, ans al contrari, s`ha agreujat ja que masses vagades ha passat allò que ja plantejava en Grouxo Marx …-Aquest son els meus principis... però...si no li agraden en tinc uns altres- .
Ramon Martos i Calpena
