Dels meus records no us parlaré del bàsquet, ja se n’ha parlat força
aquests dies, tot i que, sincerament, crec que va ser i és una gran aportació a
l’esport local. Certament, el bàsquet ens va oferir quelcom més que la
possibilitat de fer esport, ens va aportar modernitat i l’oportunitat de poder sortir
de Ripollet, de fer convivència i, la millor aportació de totes, d’espavilar-nos
i veure un món més enllà dels límits de Ripollet.
De petits tot ho assimilem o, si més no, veiem com a normals coses que amb
el temps i l’experiència podem arribar a percebre d’una manera ben diferent.
Aquest ha estat el meu cas i molts anys després del meu pas per una escola
totalment integrada, als seus inicis, amb el règim dictatorial he recordat i rellegit
mentalment alguns petits bocins de moments, d’anècdotes o fets viscut que m’han
quedat per sempre gravats a la memòria. Aquets moments o estampes del meu pas
per l`escola eren addicionals o col·laterals als coneixements propis dels estudis
del moment.
Així, a l’escola, em vaig assabentar que havia existit un senyor que es
deia Azaña que havia estat molt dolent i antireligiós, i, entre bàsquet i
bàsquet, mentre un “hermanu” encistellava em va deixar anar una pregunta
innocent que la meva mare em va haver de respondre: “ ¿ verdad que tu padre
estuvo en la cárcel por republicano?. Vaig tenir com a professor de
l’assignatura obligatòria “Formación del Espíritu Nacional” un falangista que venia amb camisa i pantalons
blaus i ulleres negres...i ens feia por. Des d’aleshores sempre l`he tingut al
record i m`he preguntat perquè als feixistes els agraden tant les ulleres
negres.
A la meva escola, aquella que començava a caminar a la dècada dels
seixanta, vaig aprendre moltes cançons populars i també algunes de militars,
com El himno a la Legión, El himno de Infantería (la de Toledo), i d’altres que obvio anomenar, amb les que
vaig deixar bocabadats els companys quan, en arribar al campament per fer el
servei militar, les vaig cantar a la primera. I en aquesta escola també vaig aprendre
que parlar català era cosa de gent de poble quan una tarda li vaig deixar anar a
un company: “escolta, no m`emprenyis” i “l’hermanu”, que vetllava per la meva
bona educació, en escoltar-ho en va fer quedar a l’acabar la classe per
preguntar-me: “¿tú sabes lo que acabas de decir?” per després de clavar-me una bona
bufetada, exercici força generalitzat a la època, tot advertint-me que mai més
la digués perquè era molt lletja (deixo al lector la interpretació). A l’escola
ens deien que el català era una espècie de dialecte i llavors passava al
inrevés que ara, a la classe es parlava castellà i al pati català.
Molts anys després del meu pas per aquesta escola, recordo especialment que
entre les meves, i crec generals ignoràncies, va estar la de considerar al
professor que teníem de literatura Sr. Eleuterio Sánchez Alegria com un home
dèbil de caràcter al que podíem fer bromes com llençar-li papers. En un entorn
escolar amb professors tan autoritaris, aquest home es comportava normalment i
ens tractava bé i, com a màxim, quan li dèiem coses ens deia “Ay! animalitos”.
Més que animalons érem ignorants que no sabíem apreciar el fet de tenir al
davant un home sensible i cult, el millor professor de literatura que en
aquella època podíem tenir. Avui es recorda el seu nom a una plaça de
Barruecopardo, poble de Salamanca, i ens ha deixat dos llibres escrits, a més
del llibre “El campo en la poesía” que molts
vàrem comprar per que ens aprovés i que em va dedicar:
A
nuestro querido discípulo Ramón Martos en el anhelo de que alcance felizmente
sus metas académicas y que también sea un gran hombre. Ripollet 24/XI/1965.
Retalls, doncs, d`un temps de silenci en el que ser catòlic era
pràcticament obligat, on la disciplina i la mà dura eren la norma i en el que,
malgrat tot, podíem ser feliços perquè de petits sempre veiem les coses
diferents i creiem que és verda la nostra vall però quan ens fem grans també
podem veure que aquella vall no era tan verda i que en els temps del còlera la
societat era sòrdida i el que predominava era el silenci. Han passat molts anys
i, de ben segur, l`escola d`avui res no té a veure amb l’escola que amb els
meus companys vam viure i compartir.
Vull acabar, aquest retalls amb un vers recitat per el professor Eleuterio
Sánchez al iniciar una conferència a Guadalupe (Extremadura):
Que por mayo era por mayo cuando hace la calor
cuando los trigos encañan y los campos están en flor
cuando canta la calandria y responde el ruiseñor
cuando los enamorados van a servir al amor.
