Perquè els temps estan canviant.
Després dels d’esdeveniments polítics i socials que
ens ha tocat viure darrerament, el títol de l’article m`ha vingut al cap tot recordant una cançó de Bob Dylan a la que
jo afegiria, des de la perspectiva actual, que no només els temps estan
canviant també les persones, el temps polític, els tipus
d`empreses, de relacions, de globalitat, de comunicació... avui l`única constant
és el canvi.
Quant a les persones, recordaré Santiago Carrillo, que
arrel de la seva mort ha estat enaltit per
totes les forces polítiques, inclosos els seus acèrrims enemics d`altre temps,
pel seu paper en el període de la transició tot oblidant la seva llarga
trajectòria, des de la proclamació de la República fins a la fi del franquisme.
Carrillo ha estat un d’aquells grans “elefants” del segle XX amb llums i
ombres, amb ombres i llums, que s’estenen des del trencament amb el seu pare, socialista,
per haver donat suport, conjuntament amb Besteiro, a la rendició de Madrid així
com altres episodis foscos com el cas del dirigent del PCE Jesús Monzón, el cas
Comorera del PSUC o l`expulsió d`en Fernando Claudín i d’en Semprún entre
altres casos del període stalinista del que en va formar part i del qual podem
també destacar l’amistat que l’unia amb el dictador de Rumania Ceausescu. Tot
plegat una gran ombra.
Contrasta aquesta amb grans llums, com el compromís i
la constància amb la lluita contra la Dictadura que a la pràctica converteix el
PCE en el grup més important i destacat d’aquest període. La seva evolució i el
gir ideològic que fa a partir de mitjans dels 60 el va portar a censurar la
repressió que els soviètics van fer a la Primavera de Praga i a proposar la reconciliació
nacional fets que, a la pràctica, culminaran durant el períodes de la transició
amb l’acceptació de la legalització del PCE per part dels hereus de l’antic
règim dictatorial i l`acceptació per part dels comunistes de la bandera monàrquica
així com la inclusió d`aquesta institució a la Constitució espanyola.
La mort d`en Carrillo a una edat avançada, però amb
plena consciència que el convertí en un tertulià clarivident i amable en les
seves aparicions, la podem interpretar com a metàfora del preludi de la mort
d`un determinat tipus de fer política però per damunt de tot de la fi de les polítiques
de la Transició, els seus continguts, els seus pactes i dels personatges polítics de tots colors que
hi van participar, en aquest sentit l’ 11 de Setembre, aquest cop sí, a diferència
de la darrera manifestació de l`Estatut, marca la necessitat de canvi, que
alhora té el seu reflex també en les mobilitzacions dels indignats arreu de
l`Estat Espanyol. Les velles formes de fer política, i gran part dels seus
continguts, ja no valen, estan trontollant. Els temps estan canviant, els daus ja
són damunt la taula: “alea jacta est”.Només
cal decidir-se a passar el Rubicón i prendre Roma...
No es pot anar contra la
historia. Els temps estan canviant.
