Dilluns 28/9, en
llevar-me, he tornat a reviure molts dies anteriors i he recordat la pel·lícula
que dóna títol a aquest article, presentada als nostre cinemes com Atrapado en
el tiempo, en la que al seu protagonista, Bill Murray, en despertar-se, li
succeïen les mateixes coses que el dia anterior, i així un dia rere l’altre.
Al nostre país, des
de fa tres o quatre anys, ens passa el mateix amb la independència. Engegues la
tele, llegeixes un diari, revises el correu, mires el facebook, xateges, parles
amb els amics... i tot es repeteix: la mateixa història, els mateixos
arguments, els mateixos actors,... res no canvia. La democràcia que vam heretar
dels grecs es va instaurar per reconèixer els drets de les persones i evitar
enfrontaments. Així, quan un gran percentatge de persones reivindica la
independència de Catalunya i un altre gran percentatge vol continuar formant
part de l’estat espanyol només existeix una solució possible: que cada
ciutadà/ana deixi a les urnes constància
lliure i democràticament de la seva opció política. S’escau, per tant, convocar
un referèndum.
Fins ara, la gran
virtut de la coalició que s’ha erigit com a garant del procés cap a la
independència, Junts pel sí, ha estat incorporar al procés independentista un
munt de persones que històricament votava a CiU, el partit autonomista per
excel·lència del centre-dreta català, moltes de les quals durant la dictadura
no havien fet res pel seu país i, fins i tot, algunes hi havien col·laborat de
forma directa o indirecta amb el franquisme. Algunes d’aquestes persones ens
sorprenen avui amb el seu radicalisme independentista encara que, probablement, tindrien moltes
dificultats per respondre si algun dia els seus fills o néts els preguntessin:
I tu, que vas fer contra la dictadura que va oprimir les llibertats, la llengua
i la cultura del nostre país? Gràcies a
Junts pel Sí hem vist, doncs, com aquest nucli es transformava i es
mobilitzava per una Catalunya millor exercint “el vot de la seva vida” i apuntant
de Catalunya cap al cel sense cap programa de govern definit.
A l’extrem
contrari, les amenaces, la por i el negativisme sobre les possibles
conseqüències d’un procés sobiranista han estat constants. En aquest marc creix
Ciutadans com gran representant de l’unionisme patri. Una força que aplega als
desencantats del centralisme ranci representat, fins ara, pel corrupte Partit
Popular i que enarboren la bandera de l’anticatalanisme amb atacs permanents a
tot allò relacionat amb els signes identitaris, la llengua i la cultura
catalana. Gent que quan el Parlament de
Catalunya va proposar una moció de condemna a la dictadura franquista es van
aixecar i van abandonar l’hemicicle. Aquesta formació que maquilla el seu
programa de pinzellades socials, quan són els primers que van recolzar el PP
per a la retirada dels ajuts als immigrants, han aconseguit aplegar un alt
percentatge de vots de persones guiades pel desig de seguir sent espanyols.
Sincerament, espero
que algun dia s’acabi “El dia de la marmota” i els actors que ens han despertat
diàriament amb aquest mantra desapareguin de l’escena política i siguin
substituïts per uns nous actors que defensin una política diferent, més
democràtica i social. Ja no val la famosa frase de la pel·lícula El Gatopardo:
“ Tot ha de canviar perquè res no canviï
“.El canvi ha d’arribar de i pel conjunt de la ciutadania i ha de servir per
afrontar l’emergència social i donar resposta a les necessitats d’habitatge,
educació i sanitat que reclamen les classes populars de la societat catalana que
pateixen, des de fa anys, les retallades decretades pel govern d’un partit, presumptament
implicat en temes de corrupció, en línia amb les directrius econòmiques
neolliberals del govern del PP.
La convocatòria
d’un referèndum ha de sorgir del clam i l’exigència del conjunt de la societat
catalana per posar fi, d’una vegada per totes, a aquesta història inacabada que
ja fa massa temps que arrosseguem. Al desembre hi haurà una gran oportunitat
perquè a l’altre cantó de l’Ebre hi hagi un nou govern que cregui realment en
la democràcia política i social i reverteixi l`actual situació.
Tot i que sóc
conscient que, com diria Brassens, en aquest món no hi ha més gran pecat que no
seguir l`abanderat...i això té un cost a qualsevol país que assumeixo...vull
continuar pensant i treballant per tal que un altre món sigui possible.
Ramon Martos i
Calpena.
