sábado, 31 de enero de 2009

Article-La memòria de l`oblit


CRÒNIQUES MISERABLES- LA MEMÒRIA DE L`OBLIT

Coincidint amb la data de la mort del innombrable, ara fa 33 anys, vull dir la meva sobre el debat obert arran de la proposta del jutge Baltasar Garzón d`obrir un procediment contra els colpistes del 36 i autoritzar l’obertura de les fosses d`executats que s’estenen arreu l’estat espanyol.

Aquestes darreres setmanes, aquest jutge va aportar un raig d`esperança per a moltes famílies que després dels anys encara busquen i no perden l’esperança de poder localitzar algun dels seus familiars assassinats als vorals de les carreteres o contra les tàpies dels cementiris dels pobles. Més enllà d`aquesta qüestió tant humana i comprensible, aquesta proposta també va ésser motiu d’alegria per a molts demòcrates en plantejar oficialment la possibilitat de jutjar, encara que fos simbòlicament, a tota una colla de colpistes que representaven l`Espanya” zaragaretera y triste devota de Frasquelo y de María” que va profetitzar Antonio Machado.

Que un jutge lideri una iniciativa que fa molt hauria d’haver estat impulsada des del govern no deixa de sorprendre i ens calgut esperar tots aquest anys per tenir, finalment, una llei de la Memòria Històrica que tot sent un avenç, encara diu de forma poruga algunes coses i no acaba ni de dir-les ni de col·locar-les al lloc que els hi pertoca, com és el fet de no invalidar, per il·legals, tots els judicis fets sota la Dictadura, com a millor reconeixement als desapareguts i represaliats i com a millor pedagogia per a totes les generacions posteriors.

La justificació que va haver una “amnistia” i que per tant res es pot fer legalment, ha estat rebatut adequadament pel jutge tot argumentant que “si apliquem la resolució del Comitè de Drets Humans de l`ONU de data del passat 27 d`Octubre, pels crims contra els drets humans no hi ha amnistia”. Si no fos d’aquesta manera qualsevol dictador assassí quedaria davant del món sense responsabilitats: “els delictes de lesa humanitat son imprescriptibles” un missatge prou aclaridor per a tots els dictadors del món. Per tant la llei d`amnistia publicada durant la transició política és revocable perquè els únics que s`amnistiaven eren els mateixos que la van aprovar, es a dir els opressors, i els que es van autoamnesiar eren precisament els que havien lluitat per la democràcia.

Finalment, en Garzón, ha renunciat a tirar endavant aquesta proposta, per les pressions polítiques i per la posició de la fiscalia.. En unes declaracions a la radio, un conegut ex-fiscal de Catalunya acusava directament d’aquest desencontre a l’actual responsable de la fiscalia de l`Estat, que des de el primer moment ha deixat sol al jutge i utilitzat tots els seus mitjans per impedir un procediment, que volia tancar definitivament una pàgina negra de l`historia del nostre país. En el seu auto de renúncia Garzón traspassa als jutges locals l’atenció sobre les demandes que els familiars o associacions puguin fer. Des de el punt de vista moral, és un dret de les famílies que volen recuperar els seus morts i la restitució que reclamen és una petita reparació per les injustícies patides. La situació de desemparament d’aquestes famílies, ara en mans dels jutjats locals, és per a qualsevol demòcrata d`una falta de generositat per dir-lo amablement quan no una posició miserable de la Fiscalia de l`Estat darrera la que s’amaga el propi govern.

Des d’un punt de vista democràtic, es també xocant que una fiscalia que ha defensat la instrucció per crims contra dictadors d’Amèrica del Sud o del règim nazi alemany no tingui la mateixa posició en els fets evidents de casa nostra. Ens farà falta que un jutge estranger obri el procediment com va fer en Garzón amb Pinochet, per fer-lo possible?. Aplaudim els casos contra dictadors forans i no som capaços de fer front als nostres?...

Des d’aquesta reflexió, em venen a la memòria uns versos d`en Mario Benedetti :

todo se hunde en la niebla del olvido

pero cuando la niebla se despeja

el olvido está lleno de memoria”

Ramon Martos

domingo, 25 de enero de 2009

Aclarint la boira. El 26 de gener de 1939 a Ripollet

Todo se hunde en las nieblas del olvido

pero cuando la niebla se despeja

el olvido esta lleno de memoria

Mario Benedetti

El 23 de desembre de 1938, el exèrcit franquista trencava el front del Segre i iniciava la seva ofensiva que en 49 dies al portaria fins la frontera de França ,davant la desfeta del exèrcit republicà. Pràcticament un mes més tard de l`inici de l`ofensiva, el 26 de gener de 1939 farien la seva entrada a Ripollet.

En l’última acta (que em consta) de l`Ajuntament republicà, que data del 15 de desembre de 1938, a les 21h, es llegeix el comunicat de la dimisió de l`alcalde, el Sr. Antoni Jorba Altoaguirre, perquè el seu partit, E.R.C,, li ha retirat la confiança. Ocupa la presidència el Sr. Josep Almirall i Lluch, en l’acta es desprèn un cert aire de derrota i no te cap contingut rellevant referit a la marxa de la guerra o a disposicions per reforçar l`esperit o situació dels ripolletencs.

El dia abans de l’entrada de les tropes franquistes, es coneixia la caiguda de Barcelona i la retirada del exèrcit republicà. El poder republicà a Ripollet havia pràcticament desaparegut, ja que el dia abans havien fugit alguns dels membres més compromesos com en Casimir Carbó, secretari de l`Ajuntament i membre d`Estat Català, en Ernest Sales Vidal, d’E.R.C., i membres destacats de la CNT-FAI, com Isidre Bayó “l`advocat dels pobres” i en Pere Llargués alias “el matador”, entre d’altres. Durant la retirada, alguns van enterrar armes al pati de casa seva, doncs tinc constància que algunes possiblement encara hi estan.

Aquest buit de poder va portar a sortir del seu amagatall en Demetri Calpena, el qual els de la CNT-FAI havien volgut detenir i segur matar. Aquest, que era del Requeté, va animar a la gent a entrar al dipòsit municipal d`aliments, que estava situat al actual parc Ansèlm Clavé, i van anar massivament per agafar tot el que van poder per emportar-se a casa per fer front a les necessitats alimentàries que patien.

Molts soldats republicans en retirada , al passar per la vora del seu poble s’hi quedaven i anaven a casa seva i restaven amagats, a l`espera del que pugues passar. Aquest és el cas d`en Josep Morral “el Pepitu”, que després de estar amagat a casa uns dies, com molts, li van aconsellar que sortís de casa, que no li passaria res i en va fer cas , es va presentar amb altres a l`Uralita on van ser tots detinguts. És el cas també d`en Manel Mogas, que després de venir en retirada des de Vilafranca del Penedès, el 24 de gener va passar i dormir amb el seu regiment encara a Barcelona, i en el seu diari anota “ que les barricades que es feien els carres eren ridícules”, el dia 25 al passar a prop de Ripollet s`en va anar a casa seva.

L`entrada de les tropes franquistes, es va produir el 26 de gener, eren cossos de l`exercit de Navarra comandats per el general José Solchaga i tropes marroquines comandades pel general Yagüe, pràcticament era un passeig en general. La gent restava tancada a casa seva ja que desconeixen el que els podria passar, amb algunes excepcions, la dels addictes al nou regim, que van sortir a rebre’ls.

A partir d`aquell dia es va posar en marxa tot el aparell reprensor dels guanyadors, delacions, acusacions i tot tipus d`amenaces configurarien els primers mesos dels col·laboradors de la Dictadura que l`exercit franquista representava, dones a les que se les pelava al zero per denuncia pública de haver estat republicanes com la Sra. d`en Valentí Serra, la Sra Prats o Esperança la “Mestre”que era molt joveneta. Pere “el Bufó” de Cerdanyola va ser el barber encarregat de fer aquesta feina, la Sra.Teresa Bigas amb l`únic pecat de ser filla d`un regidor republicà de Ripollet que estava a la presó, va ser obligada per la Falange a anar al café de Dalt a netejar waters com a forma d`humiliació dels fills de republicans, la senyora d`en Almirall va veure requisada la seva màquina de cosir per la Falange amb la qual es guanyava la vida per mantenir els seus fills, la farmàcia de la Reyes va ser requisada, el metge Sr. Ramón Vives va ser desterrat...............

La repressió i els decrets al llarg d`aquest mesos aniran eliminant les lleis democràtiques republicanes i els catalans col·laboradors del règim en el nostre poble- el nostre Vichy (i no em refereixo al aigua)- fan un decret municipal firmat per el jutge Joan Roca, contra la seva pròpia llengua on diuen que els naixements i matrimonis inscrits en el període republicà no son vàlids per que estan inscrits en català. Començaven els quaranta anys del temps del còlera.

Ramón Martos i Calpena

un gener a Ripollet....però de 1897

Si el mes de desembre és la fi de l`any, el gener és el primerenc, i si aquest no naixés l`any no s`acabaria, doncs és la porta que obrim a l`esperança del que ha de venir o passar. Potser, per no parlar del que enguany iniciem, he posat el retrovisor un segle endarrere, tot preguntant-me com celebraria les Festes de final i inici de l’any el veïnatge del moment a la nostra vila i si també, com nosaltres, les veien com quelcom on posar les esperances d`un any millor.

A les Festes de Nadal, Sant Esteve de 1896 i el seu traspàs de número al calendari de 1897-Cap d`any a Ripollet-, va tenir lloc tot un programa d`actes relacionats amb aquest dies i, tot i que no hi havia llum elèctrica i calia anar a dormir aviat, era alhora un període ple de activitats i celebracions tant ciutadanes com familiars.

Les noies que anaven a les Escoles de les Germanes Dominiques, que feia poc que havien iniciat les seves activitats escolars a Ripollet a la escola Sant Josep, m’entres iniciaven el que seria l`actual edifici, van fer funcions de teatre infantil i segons el comentarista del moment els pares sortien summament complaguts després de veure actuar a les seves filletes.

La missa del gall va ser molt concorreguda i va posar el toc musical el cor del Centre Catòlic, sota la direcció del mestre D. Miquel Verdaguer, la Nit de Nadal va anar d`estrena amb l`obra de teatre La Mà de Déu al local de l’anomenat Centre Catòlic, els balls del moment foren organitzats per la societat La Violeta., que per Sant Esteve en va organitzar dos, un a la tarda i un altra a la nit als locals del Centre Democràtic Ripolletense.

L’arribada de l’any va obrir forces expectatives, pensant en un any millor on la guerra de Cuba era de comentari habitual. Sembla que la situació econòmica estava en una situació no massa bona i per axó a la revista local hi ha alguna poesia adient i per si els recorda quelcom en aquest article no els parlo de l` any 2009 si no del 1897:

La Bolsa seguint la moda,

i el desgavell general

dona cada sotragada,

cada empenta i cada salt

que ni en el ball de les gitanes

s`en donen de més estranys.

Per la diada de Reis es van repartir entre les famílies necessitades de la vila 150 pessetes regal que va fer “ lo caritatiu y digne diputat a Corts per aquets districte D.Timoteo Bustillo i López”. Sembla obvi que de cavalcada no s`en feia, però si era estesa la costum de deixar les sabates al balcó i com exemple es publica a la revista ripolletenca una poesia d`Apeles Mestres:

La sabateta, la sabatona

la sabateta que empresona

ton peu galán,ton peu lleuger

aquesta nit d`Epifanía

si fos tu la posaria

en la finestreta del carrer

Com avui a casa nostra que hem celebrat els Tres Tombs el passat 18 de gener, doncs bé, a la publicació local de l`època s`anuncia que el dia 17 diumenge de l`any esmentat tindria lloc la Festa dels Tres Tombs “amb molta solemnitat”i l`orquestra llogada era una de Sabadell anomenada los Euterpenses., que al cap d`uns dies va tocar a la Festa de Sant Sebastià, que sembla ser que era un dia celebrat al nostre poble, així doncs la comissió actual dels Tres Tombs manté una tradició, com es conegut, amb més d`un segle a les espatlles i amb un nivell de participació i actes que la fa una de les millors del Vallés. Felicitem-los i donem-li suport i les gracies ja que s`ho mereixen.

Que tinguem un bon inici d`any i seguim el consell de la dita popular pagesa:

Pel gener,

de dia al sol

i de vespre al braser.

Ramón Martos