Com ja cantava George Brassens a la dècada dels cinquanta, “en aquest món no hi ha pitjor pecat que no seguir l`abanderat”. Ho reconec, sóc un pecador i com a tal no combregaré amb aquells que ens volen abocar a la idea que els culpables de la crisi són els aturats, els immigrants, els pensionistes, els funcionaris... i tampoc combregaré amb els panxacontents que, cobrant salaris i prebendes, han perdut el nord i mostren més interès per la seva situació personal que per la funció representativa per la qual van ser elegits.
Més enllà de les paraules hi ha els fets i, com a exemple, citaré el dels socialistes que estant al poder miraven cap un altre cantó mentre més de 200.000 ciutadans eren desnonats i se’ls confiscava el salari per acabar de pagar els deutes hipotecaris. A tot això, els actuals pregoners de les retallades van de salvadors de la pàtria i els ciutadans i proposen solucions redundants, com si no fos evident que el mateix camí porta al mateix lloc. Hem posat les guineus a cuidar les gallines.
La pràctica dels usurers és sempre castigar al més feble, tal com explicava l’ historiador Josep Fontana a començaments de maig en una conferència a la Universitat de València: un cos legislatiu dèbil, un marc legal que és alhora complaent i repressiu, un sistema de partits en què cadascun, en l’oposició o amb majoria, s’inclina a reconstruir el model existent per afavorir permanentment a la classe dominant dels rics, els influents i els empresaris mentre es deixa als ciutadans més pobres amb una permanent sensació d’indefensió i de desesperació política i, al mateix temps, es mantenen les classes mitges oscil•lant entre la por a l’atur i l’expectativa d’unes compensacions fabuloses quan es recuperi l’economia. Tot plegat associat a uns mitjans d’informació mediatitzats i servils, una potent maquinària de propaganda conservadora i unes policies que cooperen a cercar estrangers sospitosos i dissidents interns.
En l’escenari un PSOE que fa un congrés per triar entre dos perdedors. Té mèrit escollir entre dos perdedors i saber-ne trobar la diferència. Un congrés de funcionaris, és un congrés bàsicament de “palmeros”, on surti el que surti sempre diran que és bo. La intervenció de Rubalcaba dient que revisarà el Concordat amb l`Església, va merèixer l’entusiasme dels assistents, és el que volien sentir... encara que mai no hagi estat capaç de fer-ho...Quina cara! si portava 20 anys al govern i havia intervingut personalment firmant aquest acords... Bé els “palmeros” existeixen perquè la seva feina no és pensar sinó...obeir i dir que sí a tot (els hi va el salari i no volen tornar a la societat civil). Cap decisió que obri una perspectiva diferent del que fins ara han fet.
Es pot humiliar encara més els ciutadans? Fins quan hem de suportar espectacles lamentables com el de la CAM, el de les “motxilles” o complements dels sous de funcionaris aprovats pel PSC a la Diputació de Barcelona, el de “l’honorable” Millet fumant-se un puro després de l’assalt al Palau, el de la rapinya produïda en els fons d`ajut a Andalusia amb l’afer dels ERO, el cas Undargarín, el cas Gurtel, un assalt els diners públics valencians que ha acabat... oh! coses de la vida amb el jutge Garzón inhabilitat i que lamentablement són la concreció de la reflexió d’en Fontana?
Per molt que ens dolgui als demòcrates a aquesta llarga llista de malversacions encara ens faltaria afegir les grans menjadores de diners públics. Institucions innecessàries i inútils com el Senat, un cementiri d’elefants, o els Consells Comarcals i les Diputacions que destinen una bona part del pressupost a salaris, dietes i desplaçaments d’afiliats o adeptes dels diferents partits. Un malbaratament dels recursos, per no dir un assalt a les arques públiques, farcit de paraules i més paraules... Més enllà de les paraules hi ha els fets.
Obvio parlar de temes punyents com les darreres retallades i mesures adoptades pel PP o dels paradisos fiscals, refugi de delinqüents que sovint s’autoanomenen patriotes. No entraré a parlar de la nostra dreta catalana que, a excepció de la llengua i algun altre coet pel finançament, coincideix en bona part amb el projecte de societat del PP. Tampoc no ho faré de l’actual Psc (la s i la c petitona) amb situació d’encefalograma pla i amb el síndrome del “Gatopardo” (alguna cosa ha de canviar perquè res no canviï) visualitzat en el seu últim Congrés.
En aquest moment, en que Hollande acaba de guanyar les eleccions al país veí amb el compromís de reorientar Europa vers el creixement i la creació de llocs de treball, canviarà el seu enfoc la socialdemocràcia europea? En qualsevol cas, i tal com va dir en Fontana, ara l’única cosa inadmissible és la resignació.
A les xarxes socials ja circula la crida per una manifestació local i global el proper 12 de maig sota el lema: “Units per un canvi global”.
No esperem que les coses canviïn. Fem-les canviar.
