Quin era aquell concepte que es dirigia als polítics professionals ... a sí la casta. Sembla que de sopta havia desaparegut, però la merda sempre sura. Podem continuar parlant de casta?

Un vers lliure. Sobre la puresa ideològica

El messianisme laic, té l'imaginari d'arribar a una Terra Promesa, un món pràcticament perfecte molt similar al que en el passat esperaven i encara esperen alguns sectors religiosos. Aquesta posició laica de característiques messiàniques, similars a les religioses, presenta certes semblances amb la  percepció del món d'algunes organitzacions polítiques que aboquen els seus seguidors a un cert grau de sobrecàrrega ideològica o dogmes de fe i que, com a conseqüència més immediata, porten a un grau de sectarisme que fa que aquests considerin, pràcticament, com enemics i traïdors a aquelles persones que no pensen, opinen o combreguen amb la seva ideologia generant, en major o menor grau, tensió o enfrontament dins el cos social.

                           "Aquells que et fan creure en absurds,

                                et poden fer cometre atrocitats"

                             Voltaire (París, 1694 – 1778).

                       Escriptor, historiador, filòsof i advocat 

En tenim a l'abast exemples propers simples en els quals baso aquests comentaris: propostes de gran càrrega ideològica que, encara de caràcter menor, mostren en petit el que dic. Per exemple arran d'un informe encarregat per l'anterior ajuntament de Sabadell, quan va entrar a ser governat per la CUP, envers el nomenclàtor de Sabadell amb l'objectiu de depurar qualsevol element relacionat amb la Memòria Històrica. En aquest estudi, que finalment no va veure la llum i que va aixecar una polseguera de protestes apareixien, entre d'altres, propostes com la supressió del nom del poeta Antonio Machado del carrer que porta el seu nom per considerar-lo contrari als interessos de Catalunya (???). Hem viscut, també, propostes de treure el nom de Cristòfor Colom dels carrers del nostre país per considerar-lo culpable de genocidi de la població indígena americana. Podríem seguir amb altres iniciatives simplistes que no tenen en consideració ni el context històric en què es van produir ni la mentalitat pròpia de l'època en què se situen els personatges i fets.

En coherència amb aquesta mena de propostes, que aquestes formacions impulsen d'acord amb la seva càrrega ideològica que els aboca al puritanisme polític, considero que haurien de fer una revisió global dels personatges i fets històrics i posar la mirada al nostre país. Tindria lògica, doncs, proposar també la supressió del nomenclàtor dels carrers d'aquells altres que fan referència a personatges que, essent catalans, han jugat històricament un paper imperialista o traïdor a Catalunya. En aquest sentit, com a puritans o guàrdies de l'ortodòxia anticapitalista, antiimperialista i anti-unió europea, més tots els "anti...anti" que em deixo, no haurien de discriminar entre els d'origen castellà o català, a risc de caure en certa xenofòbia i, per tant, amb independència del lloc d'origen, tothom hauria de passar pel mateix sedàs que és allò que, coherentment, s'espera dels guardians de l'ortodòxia.

En aquesta línia els hi proposo començar amb dos exemples, dels molts que hi ha al nostre país Catalunya, als que s'hauria d'aplicar aquesta regla d'or de puresa política i social: un de mercenaris rapinyaires i un altre de traïdors a Catalunya:

Comencem amb els mercenaris rapinyaires:

Els Almogàvers i el seu cap, el mercenari Roger de Flor. Aquesta companyia catalana tan nostra, que a Grècia i la Mediterrània, varen fer totes les malifetes possibles es dedicava a vendre's al millor postor practicant la rapinya i l'assassinat sistemàtic de tot aquell que se'ls oposava. Si a Amèrica, en comptes de Colom, haguessin arribat els Almogàvers haurien repartit dolços de l'època als indígenes?. És per això que els "anti...anti" coherentment haurien de plantejar demanar la total supressió d'aquest nom ple d'ignomínia i vergonya per als catalans i de qualsevol referència a aquests mercenaris als carrers i places de Catalunya. 

Continuem amb els traïdors:

 He dubtat entre el "timbaler del Bruc", defensor el juny de 1808 de la monarquia borbònica espanyola (el cínic Ferran VII, el pitjor Borbó de l'història) contra els republicans francesos, o en Dalí. Finalment, n'he triat aquest últim. Haurien de demanar la supressió i tancament immediat del museu Dalí de Figueres i l'enderrocament o tancament de la seva casa a Cadaqués, així com la supressió del seu nom a qualsevol carrer del país. Quan va morir en el seu testament va deixar d'hereu l'Estat Espanyol!!!!, un traïdor total al seu país, Catalunya, que no mereix gens de respecte per part dels catalans... i així podríem seguir... 

Quan d'ideologia es l'única guia i mentalitats com aquestes tenen capacitat de decisió sobre la societat poden succeir, coses com aquestes o molt més importants per la vida dels ciutadans atiades pels moderns Savoranoles*. El component de messianisme ideològic és dogmatisme, per no dir fanatisme en el seu sentit més estricte. No deixa de resultar curiós veure a molts grans defensors, als que m'hi uneixo, de la diversitat representada per la bandera de l'arc de Sant Martí (quina millor representativitat d'un món divers) defensant posicions de blanc o negre, d'ells o nosaltres, de bons i dolents, dels meus o dels altres... Per la meva part, segueixo estant compromès i encantat amb la diversitat i... els predicadors de mons perfectes cada dia em fan més por, és més quan ho escolto... surto corrent. 

Ramon Martos 

Doctor en Història Contemporània. 

* Girolamo Savonarola (Ferrara 1452 - Florència 1498) fou un monjo dominic, predicador, organitzador de fogueres de vanitat on els florentins estaven convidats a anar a cremar les seves pertinences més luxoses, però també els llibres que considerava profans de Bocaccio i Petrarca. Predicà contra el luxe, la recerca del benefici, la depravació dels poderosos i de l'Església o la recerca de la glòria. Va perseguir ferotgement als homosexuals, les begudes alcohòliques, el joc, la roba indecent i els cosmètics va fer cremar obres mestres del Renaixement, llibres dels antics escriptors clàssics de la civilització romana i grega d'incalculable valor, per ser considerats immorals. Els seus propis partidaris van considerar excessiva la seva dictadura i el van derrocar el 1498

Temps era temps. La collita del 51 a Ripollet

Temps era Temps. Que verda era la nostra vall

Si ja hem els fet 68 anys quan no els 69. L’any 1951 varen arribar al Celler Cooperatiu de Ripollet al voltant de 1.200.000 quilos de raïm procedents de la collita d’aquell any. Però, si em permeteu, avui no us parlaré d’aquesta collita, tot reconeixent la seva importància per a l’activitat agrària del poble,  si no d’una altra molt diferent i que té relació amb els naixements que es varen produir a la vila al llarg d’aquest mateix any. Segons es va recollir a la “Hoja Parroquial”, va arribar a un total de setanta infants, 33 nois i 37 noies. De fet, a l’època tothom passava per la vicaria i, per tant, podem donar la dada com a bona, per a no dir del tot exacta.

Feia fred en el món quan vàrem néixer i aquest va seguir els 60 i els 70 pràcticament fins els finals dels 80 no canviaria aquest clima, quasi 40 anys creixen i madurant en aquest tipus de clima, marcat per el frec a frec que mantenien els EE.UU i el que llavors era la URSS. En el món més proper que ens rebia dono per sabut qui era el cap de la dictadura sagnant que regentava la vida política i social del nostre país mentre que, a Barcelona, el 1951 la població iniciava una de les primeres protestes: la vaga de tramvies contra l’augment de 20 cts. sobre el preu del bitllet. Aquesta,de fet, va ésser la primera acció massiva important des de la finalització de la Guerra Civil. Pel que fa al futbol,en Kubala seria un gran referent des de que va debutar al Barça el 1951 en un partit contra el Sevilla i, paral·lelament, els designis dels  nostres pobles eren conduïts pels batlles anomenats a dit de “l’Inmoviment”altrament dits de la “ceba” o de la “olla”, per cert... tots nascuts al nostre poble...molt catalans.

Però jo no vull parlar tampoc d’aquest doble fred si no de coses més quotidianes que ens acompanyarien al llarg de la nostra criança i maduració, per exemple el fred real, físic, que mitigàvem amb aquelles estufes de petroli que apart d’escalfar-nos quasi ens marejàvem de la pudor que feien m’entres fèiem deures o jugàvem al menjador de casa, amb la mare sentint a la “Elena Francis”eren tota una revolució respecte al braser (que alguns encara el veuríem fer servir) i a la nit de petits per escalfar els peus, peücs de la iaia ( les iaies sempre feien peücs).

                           Vista de Ripollet

Durant la nostra infantesa la televisió encara no s’havia instal·lat  a les nostres llars, de fet, el seu ús no es generalitzaria fins ben entrats els anys 60. La canalla de l’època  cercàvem diversió i jocs al  gran pati que per a nosaltres representava tot el poble i els seus camps mentre miràvem d’arreplegar alguns cèntims per comprar-nos les nostres “xuxes” (bàsicament pega-dolça i regalèssia) o esperàvem el diumenge per compartir a taula o al cinema la gasosa “Zarroca” o la marca local corresponent.

A l’escola alguns encara agafarien la llet en pols americana i el trosset de formatge, mentre que, a casa, la base dels berenars eren el pa amb oli o  vi i sucre i, de tant en tant, com a privilegi, alguna presa de xocolata. Vàrem conèixer també  les truites de farineta per sopar encara que els nostres petits patiments alimentaris res no tindrien a veure amb els dels nostres pares a la postguerra que, en aquest aspecte ja tocaven a la seva fi.

Records d’una època: raïms sulfatats i pallers amb un munt de possibilitats; pols a l’estiu i a l`hivern fred i penellons a les mans i als peus; Setmanes Santes avorrides, Caramelles,... i la catequesi, on donaven punts per anar als cinemes del Centres Parroquials; partides de ping-pong, també als Centres parroquials, vacances...¿en fèiem? i, per fi, la tan esperada Festa Major.

      

Mentre els més petits gaudíem d’allò més jugant a metges o pares i mares (encara trigaríem un temps a  descobrir el perquè) ja més grandets els jocs s’anirien separant per sexes: els nois jugàvem a futbol, a “l’ocu “, a les bales, a cavall fort (una bestiesa) o a tirar-nos “ pometes” amb canuts fets de les canyes dels rius i més endavant amb tubs de plàstic (arribava la tecnologia) mentre les nenes es divertien saltant a la corda, jugant a la xarranca o bé amb les nines que, encara que poques i dolentes, se les estimaven molt. Aquesta diferenciació també quedava palesa als estudis: les famílies volien que els nois estudiessin el batxiller però acostumaven a matricular les filles per a fer Comerç i taquimecanografia. A les tardes, les més grandetes també anaven a cosir. Tot això, en el nostre petit món de poble, ho trobàvem el més natural ja que, de fet, no coneixíem res més diferent.

Tots els carrers era un pati. La Rambla 

Arribada l’època de la nostra joventut, al llarg dels anys seixanta, anàvem als “guateques” dominicals que tenien lloc a les cases particulars. Mentre ballàvem, els tocadiscos anaven donant voltes i més voltes al ritme de les melodies dels Beatles o els Rollings Stones i, també, d’altres més casolanes com ara els Bravos, els Sirex, els Mustangs, els Salvajes o Lone Star. Però el convidat d’honor per excel·lència no podia ser un altre que l’Adamo i mentre ell, en tres minuts, ens intentava explicar amb tota mena de detall les meravelloses sensacions de les seves mans sobre la cintura de no-se-sap-qui, els nois no perdíem l’ocasió per tal de guanyar mil·límetre a mil·límetre la petita distància que ens separava de la nostra parella. Anys després, amb les “discos” aquesta mena de  joc “separació - acostament” no tornaria a ser el mateix.

                                                                      Grup de caramelles

Les lectures , sincerament de llibres pocs, a la nostre infantesa –inicis de la joventut per els nois i noies TBO, Pulgarcito….ja més crescuts els noi, temas de guerra i morts: El Guerrero de l’antifaç, El Capitàn Trueno, Roberto Alcazar i Pedrin, Hazañas Bélicas i per les nenes més crescudes Azucena, Florita i coses per l’estil. Les diferencies entre nens i nenes eren totalment evidents en tots els àmbits de la vida, començant per l’escola; estàvem en classes separades (els nens amb els nens i les nenes amb les nenes) a l’església (punt de trobada Oficial de l’epoca també) tot seguint la orientació que a la Formación del Espiritu Nacional “ Sección Femenina” deia “ La jerarquía familiar es el padre. No le proviene al padre la autoridad de su fuerza física, o de la superioridad social o económica.Le proviene directamente de Dios. De esta autoridad se dice que es” de institución Divina”. Así el padre es en la familia, el representante de la paterna autoridad de Dios. Y la madre recibe la autoridad por la participación en la del esposo.”(Sección Femenina, Formación  Politico–Social, quinto curso de bachillerato, 1965) i ostres noi era fort axó; resultat, els nois no fèiem ni brot a les feines de casa (com els nostres pares), vàrem ser educats de ben petits a que les tasques de casa era cosa de dones i al inrevés (clar estàvem nominats per delegació de Deu).

                                                                  La primera comunió

Aquesta costum pràcticament encara s’arrossega els nostres dies, així per exemple si algú estenia roba o planxava el podien prendre por homosexual (o que la seva dona el domina,un calçasses) i si anava a comprar a plaça no li calia demanar tanda per que el servien el primer (aixó vaig comprovar que a principis dels 80 encara funcionava relativament, per què anava a comprar a plaça i a vegades em tenia que enfadar per que en feien passar el davant  com si fos el marit tonto que va a comprar) a part de respondre permanentment a la clàssica pregunta de ¿que està malalta la seva muller?.. a dia d’avui això ja no funciona també ho he comprovat personalment...anem avançant?

Així dons, dintre de la cultura imperant en el moment les noies estaven molt orientades a buscar nuvi i casar-se, com que a moltes empreses tenien un petit premi que s’anomenava “dote”, que en forma de paga els hi donaven quan es casaven i plegaven de la feina (forma subtil per que marxessin de la empresa), molt poques es quedaven treballant un cop casades, a més no era ben vist que una dona casada treballes, el treball era cosa d’homes i portar la setmanada a casa també, la casa era per les dones ( no em refereixo a la propietat, ja me enteneu). Així si una dona treballava era una senyal de possible incapacitat per par de l’home de mantindre la seva llar (dona i fills); resultat els homes treballaven un munt d’hores arribaven molt tard a casa i després està clar tenia dret al “descans del guerrer”.

I a treballar de ben jovenets/es, en general entre 14-15 anys, a treballar. Les mares somiaven per que els nois que fossin oficinistes de la “Caixa “ o de un Banc aixó es considerava “ oli amb un llum”, “era per tota la vida i sempre mudat “ per a les noies a arribar a ser també “secretaries “ administratives o infermeres (quedava bé) treballar de operaria a una fàbrica ja era de menor nivell (quan treies a una noia a ballar totes eren oficinistes o infermeres tota una curiositat de llavors.

                                              Noies treballadores potser de la fàbrica dels pantalons

Com que la vida es molt més real  del que vegades es pensa o es desitja, la majoria de nois no ho aconseguíem ( lo de la Caixa o Banc) i entravem aprendre un ofici (que es deia llavors). La veritat que a pesar dels maltractaments de tot tipus que patien els “aprenents (esquema veterà –recluta de l’antiga mili) finalment l’ofici s’aprenia més o menys, depenent de cada cas, i que com que era ja la època del “desarrollo” per les nostres contrades de feina no en faltava encara que es treballava forces hores inclosos  els dissabtes (fins a finals dels 70 es va treballar els dissabtes) i de vacances...ni havien ¡¡¡¡

A tot això els anys 60, van esser per els pobles de l’entorn de l’àrea metropolitana de Barcelona d’un creixement que va més que doblar la població. Apareixerien els pisos i barris que donarien aixopluc a molta gent vinguda d’arreu, sobre tot d’Andalusia i es formaria una forta xarxa de convivència entre els joves fills dels immigrants i nosaltres que coincidiríem en el treball i en la convivència quotidiana, ens creuaríem els uns amb els altres  i donaria com a fruit el “bon rotllo “ que en general sempre em tingut el jovent de l’època. Encara que a vegades, en els creuaments teníem que sentir conversacions com aquesta “-fulano- s’ha promès amb una noia castellana, però es molt neta i molt bona noia....”o “-mengana- s’ha promès amb un noi castellà, però es molt treballador...” típiques expressions catalanes que deixen un cert regust a ...

La nostra vall no era tant verda com el que de un record passat es vulgui treure, el català nois i noies no el varem poder aprendre quan ens pertocava, molts em quedat com incultes de la nostra llengua, i aquí manaven els que manaven, eren els temps del còlera, i com que o feien partint de la por havien aconseguit que quasi no es parles de política, ni de drets de les persones, tot això era política i com que era mes còmode i potser fins més propi parlar de fútbol, ballar el” rayo de sol” i “no posar-te amb problemes”, la majoria de la joventut ho va fer així, amb alguna excepció als quals rebien no només la possible reprensió dels innombrables si no la etiqueta despectiva de “aquest es un polític”,que devia de ser una forma de justificar les ulleres de fusta que molts es posaven, i que donaria peu aquella altre que deia als inicis de la democràcia “a mi mai em va passar res, no vaig tindre cap problema amb la dictadura que teníem..”, així es va morir al llit i ostres noi la democràcia ...¡¡ que guai.

Aquestes generacions hem estat de sort, no només la gana de la postguerra no la varem conèixer si no que a la nostre encara bona joventut, hem tingut la possibilitat de viure en llibertat i gaudir de tot allò que un ambient de vida com aquest permet i que acompleix allò que ja un dia va dir en Azaña “la llibertat no fa més feliços a les persones només les fa persones“.Gaudim d’esser persones per molts anys i ara que l’edat ens ho permet siguem més lliures i diguem les coses tal com les pensem i si finalment surt a la llum alguna persona que preferiríem no haver-la ni conegut...cap problema una vida sense enemics es una vida no viscuda...i aquestes altures del partit “Carpe Diem”

Ramon Martos.

De quan Ripollet era una vinya. Centenari del Celler Cooperatiu

De quan Ripollet era una vinya

Als 100 anys del Celler Cooperatiu

El 28 de novembre de 1920 un grup de petits pagesos rabassaires o parcers de vinyes de Ripollet es van reunir amb el capellà Josep Maria Rovira, promotor de cooperatives agràries i propagandista catòlic. En aquesta reunió, tal com consta a l’acta escrita en català,  s'inicià una cooperativa vinícola amb el nom de "Sindicat Agrícola de Ripollet", més conegut popularment com Celler Cooperatiu.

A banda de les raons d’aquesta iniciativa que per mossèn Rovira eran fer front a "L’ invasió de les idees socialistes i comunistes que ha tacat a la majoria d'homes..." , el cert és que va ser una bona solució per donar sortida a les petites produccions i donar un cert valor al conjunt de la producció de les vinyes de Ripollet, molt important en l'economia del poble fins als inicis dels anys vuitanta.

La primera junta estava formada per: President : Anton Sallent, Vicepresident: Jaume Font, Secretari: Joan Gorchs, Tresorer: Amadeu Roca i vuit persones més. Amb un crèdit de la Caixa de Pensions van comprar un terreny al costat del Ripoll, al final del carrer de l'Estació, on es va aixecar l'edifici del Celler. La construcció, va ser encomanada a l'arquitecte modernista, i deixeble de Gaudí, César Martinell el qual va dissenyar i construir molts dels cellers de Catalunya com el de Rubí, Sant Cugat del Vallès, Gandesa i altres. L'edifici de maó vist, que avui malauradament no existeix,  tenia les famoses voltes gaudinianes i altres referents de la construcció modernista aplicada a naus industrials,.

Aquesta posada en marxa de la cooperativa vinícola era fruit d'anys de presència del cultiu de vinya a Ripollet, que té un origen mil·lenari. Com a exemple coneixem que Teurelando l'any 982 dóna al monestir de Sant Cugat una vinya situada a "Palacio Audito" (Ripollet), el 1002 la senyora Mel deixa com herència una vinya situada a Palatio Avozido (Ripollet)... Saltant en el temps en el cadastre de 1792 la vinya ja es el conreu més important a Ripollet amb 80 ha que culminarà el 1881 amb 196 ha, el 44% de l'espai disponible de Ripollet que té una superfície de 430 ha. Amb l'arribada a finals del segle XIX de la malaltia de les vinyes, "la fil·loxera", que va arrasar les vinyes arreu de Catalunya, es van replantar de nou amb ceps americans. L'espai es reduirà al 34% a principis del segle XX, encara que amb produccions entre 5/8 vegades més amb els nous ceps i millores en el tractament dels conreus.

Els pagesos parcers o rabassaires van ser l'ànima d'aquest Celler que també tindrà com a socis pagesos de Cerdanyola i Montcada. Els socis del Celler el 1923 eren 159 arribant el 1951 al seu màxim de 264. Amb l'enderrocament de l'edifici el 1974 el Celler passarà a una nau situada una mica més endavant de l'antic Celler.

Des d’aquell 28 de novembre de 1920, data de la seva fundació, fins a l’enderrocament de l'edifici el 1974 per donar pas a l'autopista de Sabadell, passaran uns quants anys de molta activitat, entre la primera collita portada al Celler el 1923 amb 2.117.124 kg i la darrera, en el nou edifici, l'any 2000 amb 8.512 kg.

Són 100 anys d'un aniversari que avui, per molta gent és difícil d'imaginar, de quan Ripollet era una vinya. Aquest cultiu va ser una de les fonts d'ingressos importants que donava vida al poble. Cada Setembre, amb la recollida del raïm i la seva  transformació mobilitzava persones, famílies, cavalls, carros... i feia que la canalla anés als cups privats, alguns encara existeixen, a trepitjar el raïm que no anava al Celler ja que, aquest era el que a l'engròs i al detall (es podia anar a comprar) gestionava la distribució de la producció global dels seus socis. Pel Setembre tot Ripollet era un Celler. 

Són 100 anys d’una gran història que enceto per contribuir a que no es perdi allò que com el Celler va ser una font per l’economia local i un signe d'identitat. Esperem que al llarg de l'any aprofitant,  aquest centenari del nostre Celler, vagi sortint molta informació i actes de difusió per mostrar al conjunt de la ciutadania de Ripollet que possiblement molts desconeixen, un aspecte molt important de l’economia del poble que va tenir un paper central i, perquè no, un homenatge a tots els pagesos que van fer possible aquest gran projecte cooperatiu, de quan Ripollet era una vinya

Ramon Martos

Pequeño cuento de Navidad

Pequeño cuento de Navidad

Había un matrimonio joven muy pobre y como casi todos los pobres. Honrado cuestión que ya nos da una cierta pista de dónde provenía su pobreza. Esa joven pareja se quería mucho y estaban a punto de tener un hijo.

Por aquellas casualidades de la vida, como tantas personas de este mundo, habían nacido en un país equivocado, un lugar muy y muy pobre, como tantos lugares hay en el mundo, donde prácticamente no había nada  que comer. Vivian en una barraca de adobe donde el baño no existía y el comedor, la cocina y el dormitorio compartían el mismo espacio.

Los que mandaban en este país, uno de tantos países equivocados para nacer, vivían muy bien, comían de todo, tenían grandes casas y compraban armas de guerra a los países ricos para poder seguir mandando. Unos países ricos (no equivocados para nacer) con fábricas para hacer armas de matar que les reportaba muchos beneficios económicos gracias a que los amos de países equivocados compraban mucho material militar, mientras los habitantes padecían hambre, enfermedades y vivían atemorizados por los disparos y bombardeos contra la población civil.

El marido vio como muchas personas huían de unos individuos armados que, sin razón aparente, llegaban al pueblo y mataban familias enteras por el sólo hecho de no hacer lo que ellos querían o por no tener las mismas creencias religiosas. Así entre la miseria y el miedo a ser asesinados decidió marcharse con su familia hacia uno de los países no equivocados para poder darle una mejor vida y futuro al hijo que esperaban. Allí pensaba podremos vivir más dignamente.

Vendió las cuatro cosas que tenían y iniciaron un viaje hacia un lugar no equivocado para vivir. Durante el viaje lo pasaron muy mal porque algunos los querían engañar y porque al ser invierno hacía mucho frio, pero finalmente pagando y corriendo el riesgo de morir, consiguieron llegar con una barquita a uno de los países no equivocados que era su sueño.

Cuando llegaron lo primero que sintieron por parte de algunos fue” mira estos que cara tienen, vienen aquí para tener su hijo a cuenta nuestra. Que se vayan a su casa y no vengan aquí arruinar nuestra sanidad” . Al oír esto, el hombre tuvo miedo y  caminando encontraron un refugio en medio del campo, una especie de establo con paja dónde había una vaca y una mula. Ante el inminente parto de su esposa, decidieron refugiarse allí.

Cuando el niño nació decidieron ponerle por nombre Jesús ya que en este país no equivocado para nacer y vivir aquel era el nombre del hijo de su Dios. Habían oído que la gente hablaba muy bien de el por qué decía cosas muy buenas como que las personas debían amarse los unos con los otros tal como él los había amado.

Pero mira por dónde al cabo de un tiempo aparecieron unas personas uniformadas que les preguntaron quienes eran y que documentación tenían. El padre les dijo que se llamaba José y su esposa María y que el niño recién nacido Jesús. Como respuesta recibieron unas fuertes carcajadas y el comentario “Si, ahora te inventas estos nombres para que os tengamos pena. Todos sois iguales, unos mentirosos que solo venís aquí para cobrar subsidios a costa de todos nosotros. Has oído, estos dicen que son José, María y Jesús, que os parece los llevamos al manicomio”. Les dijeron que estaban ocupando una propiedad privada y que el propietario, que estaba a punto de ir a la iglesia a la misa del Gallo, los había llamado para que desalojaran inmediatamente este lugar.

Cuando José comenzaba a recoger lo poco que tenía en una bolsa y cubría al recién nacido con una pequeña manta que un pastor que los había visto les había dado, empezó a pensar en el frío que pasarían fuera del establo y como se lo harían para sobrevivir en este país que él pensaba no equivocado para vivir..

De pronto aparecieron tres grupos de personas que, avisadas por el pastor de lo que pasaba, se interpusieron entre ellos y las personas uniformadas. Unos eran profesores y padres de la escuela pública, otros que quería vivienda para todos y llevaban unas siglas que decían anti-desahucios PAH, y los últimos eran médicos, enfermeras y ciudadanos/as que querían una sanidad pública y universal.

Para José y María aquello era tres grandes regalos, les dio muchos ánimos para seguir intentando tener una vida digna en aquel país no equivocado para nacer y ver como muchas personas luchaban para hacer realidad la palabra del Dios de aquel país.

De golpe sobre el cielo apareció la car de un señor con cabellos largos, barba y gafas entonando una canción:  

Imagina que no hay cielo
es fácil si lo intentas
Sin infierno debajo nuestro
Encima de nosotros sólo un cielo azul

Imagina que no hay países
no es difícil de hacer
Nadie por quien matar o morir
Ni tampoco religión
Imagínate a toda la gente
viviendo su vida en paz..

Imagínate que no hay propiedad
no sé si podrás
Que no hay envidia ni hambre
 personas que viven en armonía
Imagínate que todos
lo comparten en todo el mundo

Dirás que soy un soñador
pero no soy el único
y espero que algún día te unirás a nosotros
y entonces… habrá un solo mundo

Dedicado a los miles de persones refugiadas que malviven en cualquier lugar del mundo i muy especialmente, a los que hoy pasando frío y penalidades llegan a Europa huyendo de la guerra y la miseria y a todos aquellos que llevan dentro de su corazón la voluntad de hacer un planeta más humano.

Buenas y solidarias Fiestas de Navidad

Ramon Martos Diciembre 2019

Retorno a escriure al blog

He tingut el blog parat, ja que en les últimes municipals de Ripollet he format part com independent i en el lloc 3 de la llista dels socialistes de Catalunya (PSC), el que m’ha comportat molta feina preelectoral i ara un cop acabada he passat a formar part com a regidor de l’ajuntament de Ripollet dins el grup municipal socialista.

Aquesta condició de regidor ha comportat que també hagi de deixar d’escriure els articles d’opinió que publicava a la Revista de Ripollet des de pràcticament la seva posada en marxa ara fa 35 anys. En total hauré escrit al voltant d’uns 90 o més articles.

Retornaré doncs a escriure en el blog de forma regular, ja que és la forma de continuar exposant les meves opinions i comentaris tant d’àmbit cultural com del social o polític i no sempre referits en concret a Ripollet.

Us demano doncs la confiança dels que m’heu seguit les publicacions per tornar a entrar al blog i trobar nous articles, informacions o comentaris. Moltes gràcies a tots els que de tant en tant poseu part del vostre temps per llegir el que escric i penjo en el blog. Salut.

Actuar localment i pensar globalment.

Actuar localment i pensar globalment.

Des de l’actual Ajuntament, i en concret de la regidoria de Cultura, s’ha impulsat l’esquema d’oferir cada any un marc de coneixement i homenatge a una persona reconeguda culturalment com han estat l’Any Lorca, l’Any Anselm Clavé, o a un tema específic com l`Any del Llibre que han servit no només per una bona acció pedagògica per donar a conèixer o incentivar la cultura per al conjunt de les persones, sinó també per motivar a totes les entitats cíviques i culturals a participar, al llarg de l’any, en aquestes commemoracions. S’han portat a terme per part de les Entitats propostes d’activitats tant pròpies com participatives, moltes d’elles de caràcter transversal i col·laboratiu entre les mateixes entitats. Crec que el resultat ha estat bo, i més a Ripollet on els temes culturals i cívics tenen molta feina per davant i amb aquest treball conjunt i amb l’impuls de continuar amb aquesta línia es poden obtenir molts bons resultats a mig termini que fa possible que Ripollet sigui una ciutat on la cultura esdevingui un element central per la cohesió social, tot construint un Ripollet més amable, més cívic i per tant més democràtic i divers, en definitiva, un lloc on pagui la pena viure.

Però aquest esforç pot anar més enllà de les “fronteres del nostre poble”. Tenim en l’àmbit cultural un gran avantatge, quan no virtut, i és que a la nostra ciutat s’ha aconseguit mantenir algunes de les Entitats històriques, així com tradicions populars d’aquell Ripollet de finals del segle XIX principis dels XX que, combinades amb les noves que han anat apareixent, enforteixen el teixit social. En certa manera, les activitats culturals són per gaudi del poble, i està bé que així sigui, però en alguna d’elles hauríem de ser més ambiciosos.

Em vull referir, com exemple, en concret a dues activitats que, potencialment, poden posar a Ripollet en el mapa cultural del nostre país. Una és els Tres Tombs, considerada ja Festa d’interès Nacional de Catalunya no per casualitat sinó gràcies al treball i l’esforç dels membres de l’organització. Considero que aquesta festa, en la que hi participen un gran nombre de carros i cavalleries, hauria de rebre un millor suport de difusió arreu, especialment als municipis del voltant de Ripollet, ja que, a més de fer any rere any una acció pedagògica sobre el orígens pagesos del poble, té un punt d’atracció prou important per la vistositat i la bona organització de la mateixa.

L’altra activitat que mereix l’atenció i el suport és l’elaboració de catifes de Corpus. És aquesta una activitat diferenciadora, pròpia i original de la nostra ciutat en el seu entorn més proper. No hi ha pels voltants cap poble que tiri endavant una activitat semblant a la que cada any organitza l’Associació Cultura i Tradicions i que mobilitza un munt de persones voluntàries de diferents carrers que elaboren unes catifes totes diferents, amb dissenys originals fets pels mateixos voluntaris que fan que el conjunt del veïnat pugui gaudir d’aquest treball popular i artesanal.

Donar facilitats, difondre la tasca que es fa en un poble en el Vallès que es diu Ripollet amb un alt nivell de qualitat, és un element distintiu que hem d’aprofitar com millor homenatge a les persones que aquells dies gairebé no dormen preparant i fent catifes ha de servir com a referent de tot allò que es pot aconseguir impulsant la cultura popular i la mobilització de les persones. Les catifes elaborades a Ripollet haurien de ser un punt de referència al Vallès. És el nostre avantatge competitiu, en llenguatge empresarial, i l’hauríem d’aprofitar per fer més rendible tota aquesta feina artística que any rere any es fa a Ripollet

Aquest 2019, seguin aquesta dinàmica de propostes, es faran entorn del declarat Any de les Arts Escèniques com a marc de referència de les activitats culturals a desenvolupar per part de les Entitats que si vulguin sumar, amb el gran referent de la ballarina i coreògrafa

Emma Maleras Gobern (Ripollet 1919- Barcelona 2017) especialment coneguda i reconeguda com a concertista i professora de castanyoles, creadora del mètode d’estudi de castanyoles que porta el seu nom i que es fa servir arreu del món de la música, serà un descobriment per moltes persones de Ripollet i que al voltant d’aquesta personalitat es desenvoluparan actes que ajudaran a conèixer-la i difondre el seu treball musical.

En definitiva, crec que buscar i identificar quines activitats, com les exposades anteriorment com exemple poden ser referents, per la seva especificitat i pel seu nivell de qualitat. Anar més enllà dels límits de la nostra ciutat és una tasca a desenvolupar per promoure que Ripollet aparegui en el mapa cultural del nostre país. La passió i l’estimació per les activitats culturals i tradicionals del nostre poble amb l’impuls, la implicació i ajut de l’Ajuntament, tal com ha fet amb les activitats dels anys comentats a l’inici, però començant a donar-li una visió més enllà dels límits locals específicament algunes com les comentades, són claus per aconseguir posar Ripollet en el mapa cultural de Catalunya. Hi ha una expressió molt actual que diu “Pensar globalment i actuar localment” en aquest cas podem canviar l’ordre i dir “Actuar localment i pensar globalment”.

Ramon Martos

ramonmartos.blogspot.com