Petits retalls d`un temps de silenci. 50è. aniversari del Colegio HH. Grabielistas

Corrien els temps del còlera quan el 1962 es va inaugurar el col·legi privat dirigit pels Hermanos  Gabrielistas, més coneguts com els “Hermanus”, que en poc temps es va omplir i jo, amb els meus onze anys, vaig tenir la sort de formar part de la primera promoció d’alumnes. El col·legi va començar el seu camí... fins avui.

Dels meus records no us parlaré del bàsquet, ja se n’ha parlat força aquests dies, tot i que, sincerament, crec que va ser i és una gran aportació a l’esport local. Certament, el bàsquet ens va oferir quelcom més que la possibilitat de fer esport, ens va aportar modernitat i l’oportunitat de poder sortir de Ripollet, de fer convivència i, la millor aportació de totes, d’espavilar-nos i veure un món més enllà dels límits de Ripollet.

De petits tot ho assimilem o, si més no, veiem com a normals coses que amb el temps i l’experiència podem arribar a percebre d’una manera ben diferent. Aquest ha estat el meu cas i molts anys després del meu pas per una escola totalment integrada, als seus inicis, amb el règim dictatorial he recordat i rellegit mentalment alguns petits bocins de moments, d’anècdotes o fets viscut que m’han quedat per sempre gravats a la memòria. Aquets moments o estampes del meu pas per l`escola eren addicionals o col·laterals als coneixements propis dels estudis del moment.

Així, a l’escola, em vaig assabentar que havia existit un senyor que es deia Azaña que havia estat molt dolent i antireligiós, i, entre bàsquet i bàsquet, mentre un “hermanu” encistellava em va deixar anar una pregunta innocent que la meva mare em va haver de respondre: “ ¿ verdad que tu padre estuvo en la cárcel por republicano?. Vaig tenir com a professor de l’assignatura obligatòria “Formación del Espíritu Nacional” un  falangista que venia amb camisa i pantalons blaus i ulleres negres...i ens feia por. Des d’aleshores sempre l`he tingut al record i m`he preguntat perquè als feixistes els agraden tant les ulleres negres.

A la meva escola, aquella que començava a caminar a la dècada dels seixanta, vaig aprendre moltes cançons populars i també algunes de militars, com El himno a la Legión, El himno de Infantería (la de Toledo),  i d’altres que obvio anomenar, amb les que vaig deixar bocabadats els companys quan, en arribar al campament per fer el servei militar, les vaig cantar a la primera. I en aquesta escola també vaig aprendre que parlar català era cosa de gent de poble quan una tarda li vaig deixar anar a un company: “escolta, no m`emprenyis” i “l’hermanu”, que vetllava per la meva bona educació, en escoltar-ho en va fer quedar a l’acabar la classe per preguntar-me: “¿tú sabes lo que acabas de decir?” per després de clavar-me una bona bufetada, exercici força generalitzat a la època, tot advertint-me que mai més la digués perquè era molt lletja (deixo al lector la interpretació). A l’escola ens deien que el català era una espècie de dialecte i llavors passava al inrevés que ara, a la classe es parlava castellà i al pati català.

Molts anys després del meu pas per aquesta escola, recordo especialment que entre les meves, i crec generals ignoràncies, va estar la de considerar al professor que teníem de literatura Sr. Eleuterio Sánchez Alegria com un home dèbil de caràcter al que podíem fer bromes com llençar-li papers. En un entorn escolar amb professors tan autoritaris, aquest home es comportava normalment i ens tractava bé i, com a màxim, quan li dèiem coses ens deia “Ay! animalitos”. Més que animalons érem ignorants que no sabíem apreciar el fet de tenir al davant un home sensible i cult, el millor professor de literatura que en aquella època podíem tenir. Avui es recorda el seu nom a una plaça de Barruecopardo, poble de Salamanca, i ens ha deixat dos llibres escrits, a més del llibre  “El campo en la poesía” que molts vàrem comprar per que ens aprovés i que em va dedicar:

A nuestro querido discípulo Ramón Martos en el anhelo de que alcance felizmente sus metas académicas y que también sea un gran  hombre. Ripollet 24/XI/1965.

Retalls, doncs, d`un temps de silenci en el que ser catòlic era pràcticament obligat, on la disciplina i la mà dura eren la norma i en el que, malgrat tot, podíem ser feliços perquè de petits sempre veiem les coses diferents i creiem que és verda la nostra vall però quan ens fem grans també podem veure que aquella vall no era tan verda i que en els temps del còlera la societat era sòrdida i el que predominava era el silenci. Han passat molts anys i, de ben segur, l`escola d`avui res no té a veure amb l’escola que amb els meus companys vam viure i compartir.

Vull acabar, aquest retalls amb un vers recitat per el professor Eleuterio Sánchez al iniciar una conferència a Guadalupe (Extremadura):

Que por mayo era por mayo cuando hace la calor

cuando los trigos encañan y los campos están en flor

cuando canta la calandria y responde el ruiseñor

cuando los enamorados van a servir al amor.

Feliç cinquantenari a tots els professors, alumnes i ex alumnes.