Perquè els temps estan canviant.

Després dels d’esdeveniments polítics i socials que ens ha tocat viure darrerament, el títol de l’article m`ha vingut al cap  tot recordant una cançó de Bob Dylan a la que jo afegiria, des de la perspectiva actual, que no només els temps estan canviant  també  les persones, el temps polític, els tipus d`empreses, de relacions, de globalitat, de comunicació... avui l`única constant és el canvi.

Quant a les persones, recordaré Santiago Carrillo, que arrel de la seva mort ha estat  enaltit per totes les forces polítiques, inclosos els seus acèrrims enemics d`altre temps, pel seu paper en el període de la transició tot oblidant la seva llarga trajectòria, des de la proclamació de la República fins a la fi del franquisme. Carrillo ha estat un d’aquells grans “elefants” del segle XX amb llums i ombres, amb ombres i llums, que s’estenen des del trencament amb el seu pare, socialista, per haver donat suport, conjuntament amb Besteiro, a la rendició de Madrid així com altres episodis foscos com el cas del dirigent del PCE Jesús Monzón, el cas Comorera del PSUC o l`expulsió d`en Fernando Claudín i d’en Semprún entre altres casos del període stalinista del que en va formar part i del qual podem també destacar l’amistat que l’unia amb el dictador de Rumania Ceausescu. Tot plegat una gran ombra.

Contrasta aquesta amb grans llums, com el compromís i la constància amb la lluita contra la Dictadura que a la pràctica converteix el PCE en el grup més important i destacat d’aquest període. La seva evolució i el gir ideològic que fa a partir de mitjans dels 60 el va portar a censurar la repressió que els soviètics van fer a la Primavera de Praga i a proposar la reconciliació nacional fets que, a la pràctica, culminaran durant el períodes de la transició amb l’acceptació de la legalització del PCE per part dels hereus de l’antic règim dictatorial i l`acceptació per part dels comunistes de la bandera monàrquica així com la inclusió d`aquesta institució a la Constitució espanyola.

La mort d`en Carrillo a una edat avançada, però amb plena consciència que el convertí en un tertulià clarivident i amable en les seves aparicions, la podem interpretar com a metàfora del preludi de la mort d`un determinat tipus de fer política però per damunt de tot de la fi de les polítiques de la Transició, els seus continguts, els seus pactes  i dels personatges polítics de tots colors que hi van participar, en aquest sentit l’ 11 de Setembre, aquest cop sí, a diferència de la darrera manifestació de l`Estatut, marca la necessitat de canvi, que alhora té el seu reflex també en les mobilitzacions dels indignats arreu de l`Estat Espanyol. Les velles formes de fer política, i gran part dels seus continguts, ja no valen, estan trontollant. Els temps estan canviant, els daus ja són damunt la taula:  “alea jacta est”.Només cal decidir-se a passar el Rubicón i prendre Roma...

No es pot anar contra la historia. Els temps estan canviant.