El dia de la marmota

Dilluns 28/9, en llevar-me, he tornat a reviure molts dies anteriors i he recordat la pel·lícula que dóna títol a aquest article, presentada als nostre cinemes com Atrapado en el tiempo, en la que al seu protagonista, Bill Murray, en despertar-se, li succeïen les mateixes coses que el dia anterior, i així un dia rere l’altre.

Al nostre país, des de fa tres o quatre anys, ens passa el mateix amb la independència. Engegues la tele, llegeixes un diari, revises el correu, mires el facebook, xateges, parles amb els amics... i tot es repeteix: la mateixa història, els mateixos arguments, els mateixos actors,... res no canvia. La democràcia que vam heretar dels grecs es va instaurar per reconèixer els drets de les persones i evitar enfrontaments. Així, quan un gran percentatge de persones reivindica la independència de Catalunya i un altre gran percentatge vol continuar formant part de l’estat espanyol només existeix una solució possible: que cada ciutadà/ana deixi  a les urnes constància lliure i democràticament de la seva opció política. S’escau, per tant, convocar un referèndum.

Fins ara, la gran virtut de la coalició que s’ha erigit com a garant del procés cap a la independència, Junts pel sí, ha estat incorporar al procés independentista un munt de persones que històricament votava a CiU, el partit autonomista per excel·lència del centre-dreta català, moltes de les quals durant la dictadura no havien fet res pel seu país i, fins i tot, algunes hi havien col·laborat de forma directa o indirecta amb el franquisme. Algunes d’aquestes persones ens sorprenen avui amb el seu radicalisme independentista  encara que, probablement, tindrien moltes dificultats per respondre si algun dia els seus fills o néts els preguntessin: I tu, que vas fer contra la dictadura que va oprimir les llibertats, la llengua i la cultura del nostre país? Gràcies a  Junts pel Sí hem vist, doncs, com aquest nucli es transformava i es mobilitzava per una Catalunya millor exercint “el vot de la seva vida” i apuntant de Catalunya cap al cel sense cap programa  de govern definit.

A l’extrem contrari, les amenaces, la por i el negativisme sobre les possibles conseqüències d’un procés sobiranista han estat constants. En aquest marc creix Ciutadans com gran representant de l’unionisme patri. Una força que aplega als desencantats del centralisme ranci representat, fins ara, pel corrupte Partit Popular i que enarboren la bandera de l’anticatalanisme amb atacs permanents a tot allò relacionat amb els signes identitaris, la llengua i la cultura catalana.  Gent que quan el Parlament de Catalunya va proposar una moció de condemna a la dictadura franquista es van aixecar i van abandonar l’hemicicle. Aquesta formació que maquilla el seu programa de pinzellades socials, quan són els primers que van recolzar el PP per a la retirada dels ajuts als immigrants, han aconseguit aplegar un alt percentatge de vots de persones guiades pel desig de seguir sent espanyols.

Sincerament, espero que algun dia s’acabi “El dia de la marmota” i els actors que ens han despertat diàriament amb aquest mantra desapareguin de l’escena política i siguin substituïts per uns nous actors que defensin una política diferent, més democràtica i social. Ja no val la famosa frase de la pel·lícula El Gatopardo: “  Tot ha de canviar perquè res no canviï “.El canvi ha d’arribar de i pel conjunt de la ciutadania i ha de servir per afrontar l’emergència social i donar resposta a les necessitats d’habitatge, educació i sanitat que reclamen les classes populars de la societat catalana que pateixen, des de fa anys, les retallades decretades pel govern d’un partit, presumptament implicat en temes de corrupció, en línia amb les directrius econòmiques neolliberals del govern del PP.

La convocatòria d’un referèndum ha de sorgir del clam i l’exigència del conjunt de la societat catalana per posar fi, d’una vegada per totes, a aquesta història inacabada que ja fa massa temps que arrosseguem. Al desembre hi haurà una gran oportunitat perquè a l’altre cantó de l’Ebre hi hagi un nou govern que cregui realment en la democràcia política i social i reverteixi l`actual situació.

Tot i que sóc conscient que, com diria Brassens, en aquest món no hi ha més gran pecat que no seguir l`abanderat...i això té un cost a qualsevol país que assumeixo...vull continuar pensant i treballant per tal que un altre món sigui possible.

Ramon Martos i Calpena.