Llibre Història d'un oblit: Quatre xarnegos i dos desgraciats Societat i lluita antifranquista a Cerdanyola -Ripollet 1960-1977

He tingut el blog sense cap entrada perquè he estat ocupat en la publicació i presentació del llibre: Història d'un oblit: Quatre xarnegos i dos desgraciats. Societat i lluita antifranquista a Cerdanyola- Ripollet 1960-1977.

El vaig presentar el dia 22 de Novembre a l'Ateneu de Cerdanyola i el dia 30 al Centre Cultural de Ripollet acompanyat de Toni Alvaro com a mestre de cerimònies.

Pot ser un bon regal de Nadal per a moltes persones interessades en la història del seu poble de la criminal dictadura que d'aquest període 1960-1977, que molts van viure i també per persones joves per conèixer un període fosc i sagnant com va ser la dictadura franquiste i com no per tots aquells interessats en les lluites obreres i socials a l'Àrea metropolitana entre 1960-1977.


Els que vulgueu tenir-lo està a la venda a Cerdanyola llibreries L'Aranya i Èfora i a Ripollet Quatre i Papereria Sol a barcelona llibreria Atzavara c/Escorial 100.

Los flautistas de Hamelines

Unos fantasmas recorren Europa…y son los ultranacionalismos que ya nos condujeron a dos guerras mundiales en el siglo XX. Han cambiado sus enemigos que justificaban sus proclamas si antes fueron los judíos y los rojos ahora son los emigrantes pobres que llegan a Europa como pueden, huyendo de las guerras y la miseria que asola sus países o los diferentes niveles de riqueza entre regiones. Siempre el odio al otro, sobre todo si es pobre, como culpable de todos los males actuales o de futuro.

Han cambiado también la forma, con el ataque sistemático y tacticista a la Unión Europea por parte de los portaestandartes de la xenofobia y el odio, usando la retórica antieuropea, para renacionalizar la política y romper lo que en mi opinión es el mayor proyecto de paz y cooperación entre naciones del mundo. Utilizando el simplismo, la visión de la Unión Europea en blanco o negro con frases como “Roma ladrona” “Bruselas nos roba”, “Madrid nos roba” “primero los de casa”, ¿les suena? y otras lindezas absolutamente banales, que ha llevado al Brexit a UK. que ha llevado al poder a gente como Matteo Salvini en Italia que propone un registro de las personas de etnia gitana y frases ofensivas para los italianos del Sur, aplaudido por la Le Pen del Frente Nacional Francés, por los partidos flamencos belgas xenófobos que en ocasiones ondean la bandera de las Waffen SS de la Bélgica pro-nazi haciendo frente común con el coro de gobiernos ultramontanos como los de Polonia, Hungría y Austria cuyo gobierno ya quiere repartir la ciudadanía austríaca a las personas del Tirol italiano por que hablan alemán ¿a que recuerda todo esto?. Saramago ya lo dejó escrito hace unos años:

Los fascistas del futuro no van a tener aquel estereotipo de Hitler o de Mussolini. No van a tener aquel gesto de duro militar. Van a ser hombres o mujeres hablando de todo aquello que la mayoría quiere oír. Sobre bondad, familia, buenas costumbres religión y ética. En esa hora va a surgir un nuevo demonio, y tan pocos van a percibir que la historia se está repitiendo. (José Saramago1922-2010).

Los huevos de las serpientes del odio y la segregación se van depositando en gran parte de la vieja Europa con el objetivo de romper el mejor proyecto que se ha realizado a partir de mediados del siglo XX, la Unión Europea. Este gran proyecto, con todas sus limitaciones, ha sido y es el elemento aglutinador, diverso y de progreso del conjunto de los ciudadanos/as basado en la solidaridad el respeto de todos los que en ella conviven, una historia de éxito con unos valores basados en la declaración de los derechos humanos. Este ataque por parte de la extrema-derecha nacionalista europea no es tanto para su mejora y mejor integración, cuestiones  necesarias como patria de todos los europeos sino para volver a los estados tribu que tanto daño han hecho en el pasado y que desde un punto de vista geopolítico tantas fuerzas externas como el actual presidente de EE.UU, el de Rusia.. desean que triunfen para la desintegración de la Comunidad Europea, a la que estos flautistas de hamelines nos quieren llevar.

A todo este coro de ultrapatriotas flautistas de primero lo mío, de los nuestros y los otros, del blanco o negro de este trozo de tierra es mío, cuando el proyecto europeo es el proceso de una construcción colectiva, se le une la izquierda frustrada, situada a la izquierda de los partidos socialdemócratas, haciendo de acompañantes de esta banalidad que usa el ultranacionalismo como arma. ¿Cómo personas u organizaciones que se dicen de izquierdas como Melenchon en Francia o en Espanya sectores de IU o en Catalunya la CUP pueden desear la desaparición de la Unión Europea?, ¿sólo por la frustración de no conseguir parlamentarios suficientes porque en sus países no les votan mayoritariamente?, ¿es la incapacidad para tener una mayoría en el parlamento de Bruselas ser suficiente para irse?. Si en el conjunto del Parlamento europeo la mayoría la obtienen partidos de derecha o liberales será porque el proyecto de la izquierda no merece la confianza de muchos votantes, entonces ¿es esto suficiente para querer irse? o es motivo de reflexionar que está pasando.

Los flautistas de Hamelines han conseguido con las banalidades nacionalistas que ellos representan y sus mensajes simplistas traer a su estrategia destructiva contra la Unión Europea y sus valores no solamente a una parte importante de la población sino también a la izquierda radical. Dios mío que panorama. Algo va mal. Decía Matteo Salvini (Ministro interior italiano) el pasado 17 de abril en una concentración de su partido “Pienso en una Liga de Ligas en Europa que incluya a todos los movimientos libres y soberanos que quieran defender sus propias fronteras y el bienestar de sus hijos”. Lo dijo con un rosario en las manos (si Jesucristo levantara la cabeza), señaló y saludó las banderas, colocadas en primera fila, entre ellas la de Rusia y la independentista de Catalunya, uno de ellos Luca Bresciano con la bandera independentista catalana dijo “queremos la libertad de nuestros hermanos catalanes” mientras su partido, entre otras lindezas, quiere quitar subvenciones a las asociaciones LGTB y dicen pestes de las ONG. Es un buen ejemplo de lo que Saramago ya intuyó. La propuesta es una Europa cerrada un mosaico troceado con fronteras delimitadas incluso con murallas. O una Europa sin fronteras o fronteras sin Europa.

La socialdemocracia europea, los Verdes, las fuerzas liberales, el centro derecha en fin todos los que apuestan por este gran proyecto colectivo de la Unión Europea, tiene la responsabilidad de plantar cara a estos ataques que buscan la desintegración. Es lo que Martin Schulz (diputado socialdemócrata alemán) llama la revolución de la decencia. El simplismo en política que, como siempre es, en general el problema entre ricos y pobres no es ninguna casualidad y que busca un chivo expiatorio para desviar la atención y crear enemigos, en este caso la emigración o regiones menos ricas para situar a la opinión pública fuera de lo que realmente importa cómo es el que hoy en el mundo 85 personas tienen tantos recursos como la mitad de habitantes del planeta. Este es el verdadero problema.

La humanidad merece algo mejor que ponernos a pelear por trozos del planeta Tierra mientras acaparan sus recursos unos pocos. Somos la especie humana, vivamos dónde vivamos y vengamos de donde vengamos des de la diversidad con total respeto a los derechos humanos, con la democracia como herramienta de esta convivencia y con la redistribución de la riqueza como elemento clave para la equidad, se puede alcanzar no un mundo perfecto pero si uno más humano y fraterno. La actual Unión Europea es el mejor pilar para el progreso y la cooperación colectiva entre todos. En mi opinión hoy esta es nuestra actual Icaria la que entre todos tenemos que defender y mejorar para ello es necesario actualmente estar más unidos que nunca en el actual marco de la Unión Europea, avanzar más si cabe en su integración como mejor manera de responder a este conglomerado de flautistas de Hamelines. El proyecto de Unión Europea es lo importante el resto es secundario.

Ramon Martos

Tot es relaciona amb tot

Y nos dieron las diez y las once, las doce y la una, y las dos y las tres... com cantaria Sabina tot esperant l’albada...i a punt d’arribar les quatre (després de tres anys de govern municipal a Ripollet) “el més calent és a l’aigüera” ja que moltes de les promeses electorals continuen en fase de promesa i d’altres es van implementant a batzegades inconnexes. 

Parlem d’algunes promeses no implementades. Una de les propostes electorals de la formació que governa el municipi, que ni tan sols és a l’aigüera, va ser la de tancar l’Ecoparc. La proposta estrella de la campanya que Decidim feia servir contra la resta de formacions, i molt especialment contra el PSC i ICV, ha quedat aparcada per temps indefinit. Quan la van incloure al seu programa molts candidats sabien per avançat que aquesta promesa, més enllà d’algunes reformes o millores tècniques, era del tot inviable. Tot i així la van fer servir com a punta de llança del seu programari. Després de tres anys la instal·lació continua al mateix lloc en ple rendiment, deixant passar el temps,... potser perquè ja no fa pudor? (la primavera ha venido y nadie sabe como ha sido) i Decidim, després de tres anys de govern ja no parla del seu tancament. Fora bo preguntar als representants d’aquesta formació quan pensen dur a terme el tancament, o és que ara ja no toca?  Tindrien la raó els dolents del PSC i ICV quan deien que tancar l’Ecoparc, per múltiples raons, no era viable?. Benvinguts a la realitat. Com diria Baltasar Gracián en l’Art de la Prudència “Una cosa es la substància i una altra la circumstància”. La demagògia no coneix fronteres, esperem que l’experiència serveixi d’aprenentatge.

Quant a les actuacions inconnexes en tenim unes quantes. Trobarem bons exemples derivats de la manca d’un Pla de Mobilitat. Actuacions que es desenvolupen atenent un criteri genèric que podríem anomenar la “política boletaire” (molt estesa al nostre país on ens encanta anar a buscar bolets). Així, en aquest darrer àmbit, s’han realitzat algunes actuacions a la Rambla Sant Esteve per facilitar el gir de l’autobús (no cal ser anticapitalista per pintar 8 metres de groc), al carrer Sant Jaume, davant l’Escola El Martinet, amb un canvi en el sentit de la circulació de certa importància, i altres intervencions que no contemplen els efectes d’aquestes actuacions en el conjunt global del municipi, carència que jo anomeno “política boletaire” o de “visió parcial”  d’una zona o àrea urbana que és per concepte interdependent de la resta del municipi..

Les propostes i actuacions sobre canvis a la xarxa urbana, i tot el que això representa, han de considerar els efectes i la problemàtica que poden tenir sobre el conjunt urbà atenent al principi de la teoria del caos de que “tot es relaciona amb tot” i planteja que qualsevol canvi, de certa importància, ha d’anar en consonància amb la totalitat del conjunt del que forma part. Quan les decisions de canvis es prenen a cada barri, de forma parcial i enfocades només a les necessitats pròpies, sense tenir en compte la connexió d’aquest amb la resta de barris del municipi, es trenca la visió global de la xarxa urbana de Ripollet.

Demanar als veïns d’un barri l’opinió es molt lloable i s’ha de fer, però hem d’entendre que no sempre tenen la informació, els coneixements o la visió de conjunt  per decidir allò que és el millor per al conjunt de la població. Cal definir quin és el Pla Global de Mobilitat del municipi i fer una campanya d’informació i sensibilització per evitar propostes de caràcter parcial o de “que hi ha d’allò meu” decidides en unes assemblees molt minoritàries i que impulsades des d’un barri puguin afectar negativament a la mobilitat de les més de 38.000 persones que viuen a Ripollet.

Cal anar, doncs, cap a un Pla Global de Mobilitat que d’una banda consideri i faci visible quin Ripollet es vol des d’un punt de vista de mobilitat i de l’altra faci possible que cada actuació posterior respongui a allò previst en aquest pla. Partir del tot per arribar a les diferents parts, malgrat les resistències inicials que es puguin produir. Els canvis culturals i d’hàbits són els més difícils d’assumir per una part important de la població, com ara els canvis soferts en el sentit de la circulació al carrer Sant Jaume o els que podrien donar-se en una primera etapa si, d’una vegada, es portés a la pràctica el disseny de carrils bici urbans o l’increment de zones d’ús exclusiu de vianants.

Amb l’arribada de les properes eleccions previstes per l’any vinent (arriben les quatre d’en Sabina), es faran algunes actuacions a corre cuita? Actuarà Decidim com un partit o organització clàssica que tan han criticat davant la proximitat d’eleccions?.

Ripollet és  un tot interrelacionat i la política de “bolets” aplicada a la xarxa urbana, ara un aquí ara un allà, que aplica l’Ajuntament, és i serà una font de problemes, malversació de recursos i de temps amb un resultat que poc tindrà a veure amb un Ripollet millor, més integral, més amable i ecològic pel conjunt de la ciutadania. Primer s’ha de considerar el bosc i després els arbres. Primer és el tot i després la part, per què tot és relaciona amb tot.

Tant de bo estigui absolutament equivocat.

Ramon Martos Calpena

Vers lliure II. Trencant la formació.

Vers lliure II. Trencant la formació.

No hi ha estètica més bonica que un soldat fora de línia,

 allà és demostra que hi ha vida,  llibertat, capacitat per ser un mateix.

Catalunya es troba actualment en una situació políticament enfangada com a conseqüència de l’enfrontament intern en què ens ha col·locat d’una banda la declaració de la via unilateral per la independència sense disposar d’una majoria electoral que ho fes evident, ni cap suport de cap país de la UE a part dels grups d’extrema dreta anti-europea, i per l’altra l’actitud neofranquista amb què el PP judicialitza la problemàtica generada per dos milions de persones que donen suport al procés independentista i que, els agradi o no, són una realitat evident. Aquesta situació ens ha portat a un principi que ja es descriu en física:  Si un cos A exerceix una força (acció) sobre un altre B, aquest al seu torn exerceix sobre A un altra força (reacció) igual en magnitud i direcció, però de sentit contrari i aquí estem tots enfangats entre pàtries i banderes.

En el seu millor moment Convergència, encapçalada pel clan Pujol i acòlits saquejadors del nostre i seu (mai millor dit) país Catalunya, va arribar a tenir, aproximadament, un 1.350.000 vots. Si a aquests li sumen els que tenia Esquerra Republicana i les forces independentistes d’esquerra la xifra de votants s’aproparia als 2.000.000. Primera conclusió: El gruix de l’independentisme no ha crescut en nombre de persones sinó per la transformació en independents dels votants de la desapareguda Convergència que, víctima de la seva corrupció, s’ha transformat en PDCAT.

Ciutadans, la dreta que vol substituir al PP a Espanya, tot dient que no són de dretes ni d’esquerres, ha estat la formació guanyadora en vots a Catalunya. Històricament els que això diuen sempre són de dretes per no dir quelcom pitjor. Segona conclusió: a Catalunya el 21 de Desembre ha guanyat la dreta lliberal, Ciutadans més Junts x Catalunya (en aquesta ocasió PDCAT no s’atreví a posar el nom). Cal recordar que ambdues formacions a Catalunya estan enfrontades pel tema nacional però a la UE estan juntes en el grup Europeu lliberal ( igual pensament econòmic que és l’important), és a dir són sòcies amb els partits europeus amb programes econòmics neoliberals, els de les retallades. Avui els partits de la dreta lliberal són  majoria a Catalunya.

El 21 de Desembre, dins l’ independentisme, va guanyar Junts x Catalunya, un nom que, a priori, no vol dir res. És com si el PP, donada la seva corrupció, es presentés com Juntos x España, nom que tampoc no diu res però diu molt. Catalunya, Espanya, França, Itàlia, Alemanya...són noms de país, normalment el nom més preuat per tot tipus d’ organitzacions nacionalistes per fer-lo servir per les seves formacions polítiques, com si les altres no formessin part d’opcions tan dignes, sinó més, per qualsevol d’aquest països. Es la manera d’escamotejar el seu programa, sempre de dretes, i fer que es voti banderes i pàtries, conceptes metafísics emocionals, que res tenen a veure en la vida real i quotidiana de les persones com es pot comprovar dia a dia en el nostre país.

I mentrestant...segueixen les cues hospitalàries mentre creixen les mútues sanitàries, no hi ha especialistes suficients, escoles sense recursos que si hi ha per les privades, salaris que no donen per viure, manca de residències per les persones dependents sense recursos, no hi ha mitjans per la investigació, les carreres universitàries les més cares d’Espanya... però això a qui interessa... Ara el que importa és la bandera i la pàtria, sigui quina sigui.

Quan veurem més d’un milió de persones a dir prou a aquesta situació? Doncs no, aquesta és la tercera conclusió: sortiran altra vegada un milió amb les banderes d’uns i altres i els problemes socials continuaran enquistats perquè : Les banderes...A por ellos ooeeee..., El carrer és nostre..., Un sol poble..., El poble decideix nosaltres obeïm... formen part del populisme més dur i del simplisme polític magnificant diferències, inventades o no, tal com passa  quan el pensament és únic i dogmàtic. Potser, per part de l’esquerra aniria bé donar una mirada a Portugal i el que allà han fet per tenir un govern que ha aplicat polítiques socials i econòmiques molt diferents de les preconitzades per les dretes lliberals. Però mentre l’element central siguin les pàtries i les banderes...tenim dreta al poder per temps tan Espanya com a Catalunya.  

Recorda sempre això Sepharad

Fes que siguin segurs els ponts del diàleg

i mira de comprendre i estimar

les raons i les parles diverses dels teus fills

                Salvador Espriu (1913- 1985) – La pell de Brau, !960 (fragment)

                                                                      Ramon Martos

     Dr. en Història Contemporània-UAB

              

Un vers lliure

Tot passejant a la tardor pel bosc un queda abstret en la combinació de colors: És un espectacle meravellós, és l’harmonia i la bellesa del caos, de la diversitat. Admirat d’aquesta explosió de colors vaig començar a pensar en la diversitat de la nostra societat, de Catalunya, d’Europa i del món en general. Vaig reflexionar que, quan alguns diuen que pensem tots de la mateixa forma davant d’un mateix tema, ens està proposant que deixem de pensar, i per tant, es perden els colors de la diversitat del pensament. 

Les fractures i els enfrontaments de la societat, sobretot els basats en actes de fe com a característica de qualsevol religió, són històricament l’antítesi de la diversitat. Avui un exemple d’això és el nacionalisme que vivim a casa nostra. Com tots els nacionalismes, sigui el que sigui, és un sentiment equivalent al sentiment religiós i, com totes les religions, pretén que les injustícies socials es resolguin al Paradís i no a la Terra, deixant en mans de Déu, que en aquest cas s’anomena Pàtria, la seva resolució. 

 El nacionalisme dels de dalt serveix…als de dalt. 

 El nacionalisme dels de baix…també serveix als de dalt (Bertolt Brecht). 

 Segons xifres oficials publicades a La Vanguardia el 6 d’octubre de 2017, extretes dels convocants del referèndum o mobilització realitzat a empentes i rodolons per motius prou coneguts, l’1 d’octubre al nostre país, a Matadepera, que és el poble amb més renda per càpita del Vallès, van votar el 66,61% dels ciutadans censats, mentre que a Badia del Vallès, que és el poble amb la renda més baixa de la mateixa comarca, va votar un 19,47 %. Ripollet que també està a la cua de poblacions del Vallès segons el seu nivell de renda per càpita, va votar un 26,04%, i a Sant Cugat un altre municipi dels de més renda per càpita un 54,83% . Són municipis que estan només a 10 o 12 kilòmetres l’un de l’altre. 

Aquestes dades m’han portat a preguntar-me: Quina és la diferencia?, Quin tipus de població està donat suport al procés d’independència actualment al nostre país, Catalunya? Perquè, sigui com sigui, s’ha tirat endavant un projecte tant imponent com el d’independència amb un suport que està per sota del 50% ( tal com va ser el resultat de les eleccions del 27 de Setembre passat que es consideraven plebiscitàries, per part dels grups independentistes)?.

Si el paper neofranquista d’en Rajoy i el PP ha estat el detonant de què l’ independentisme tingui avui un fort suport no és menys cert que el paper d’en Puigdemont i JxSi, a l’inrevés, ha fet aparèixer i créixer un espanyolisme amb un volum fins ara desconegut. Independentisme i espanyolisme són dos vasos comunicants que es necessiten l’un a l’altre per mantenir aquesta tessitura d’enfrontament en la que han col•locat la societat catalana. Segons el meu parer, això és trencar la diversitat de la societat i porta a haver d’escollir entre blanc o negre, o en estar “amb mi o contra mi”. La bellesa i colors de la diversitat d’una societat que tan bé expressa la tardor aleshores es converteix en el color del blanc i el negre. Tristor. 

De la mateixa manera que passa amb la majoria de religions, el nacionalisme té el seu protocol: Compta amb himnes: Alguns, que en la seva lletra acaben matant algun enemic i vanagloriant-se no sé que del territori i que són més “ xulos” que els altres. Tenen banderes, que substitueixen les imatges religioses representatives i que marquen territori. Es refereixen a l’agrupació de les persones entorn a aquestes simbologies com “un sol poble”, és a dir un sol pensament. Sincerament, tot aix em fan sortir corrents, ja que em fan venir la mateixa al•lèrgia que en temps passats quan sento parlar d’un, una i un... i per sobre de tot, parlar de fractures socials pels conceptes patriòtics, aquests conceptes no fan cap fractura social en tot cas fan una fractura de la societat, la fractura social és quelcom diferent que cap Pàtria ni Déu arregla sinó la lluita de les persones contra la injustícia. Que en som de beneits! La fractura social no té res a veure amb la pàtria, aquesta fractura està instal•lada fa molt de temps i cada dia creix, entre els poderosos i les classes modestes, per no anomenar-les pobres directament, a una part cada dia més important. 

Les verdaderes fractures són les de les necessitats quotidianes de les persones, com per exemple: que la nostra Universitat no jugui el seu paper d’equilibri i equitat social amb uns preus inaccessibles per molta gent modesta, (per cert implantat per Convergència /PDCAT), la corrupció latent també a casa nostra que ha sostret a la societat catalana recursos per fer-los seus uns quants: perquè un metge especialista doni hora de visita han de passar ningú sap quants mesos, que els passadissos dels hospitals públics estiguin atapeïts, que les mútues privades aprofitant aquest desastre social estiguin creixent dia a dia, que segons quines operacions tardin anys a fer-la, que les escoles públiques tinguin manca de recursos quan no barracons per les classes, mentre se segueix subvencionant les escoles de l’OPUS que segreguen per sexes amb el suport de J x Si, distribuint als emigrants a l’escola pública i no a la concertada que està subvencionada per tots, que no hi hagi suficients recursos ni residències per les persones dependents, que es faci fora dels seus habitatges a gent que està sense feina, que la distancia entre rics i pobres creixi cada dia més, que els salaris tot just donen pràcticament per viure o ni tan sols això…que els assassins socials segueixin portant diners a paradisos fiscals que no és “Madrid” sinó Andorra, Mònaco, Suïssa,...la llista és llarga. Tot això i més és el veritable motiu per indignar-se per mobilitzar-se, per sortir al carrer i no pas la PATRIA sigui quina sigui i és, si més no sorprenent que gent del nostre país que es considera d’esquerres estigui aplaudint i aclamant aquest concepte. 

Permeteu-me una recomanació: llegiu-vos el llibre Pàtria, escrit per Fernando Aramburu, aquest llibre ajuda a entendre fins on pot portar la ruptura d’una Societat. Les fronteres només existeixen pels pobres, si no mireu el que esta passant amb els que fugen de la guerra i de la misèria. 

Tot passejant a la tardor pel bosc un queda abstret en la combinació de colors: És un espectacle meravellós, és l’harmonia i la bellesa del caos, de la diversitat feta realitat... i al fons l’arc de Sant Martí meravellós. 

Ramon Martos Doct. en Història Contemporània UAB

Presentació de la Revista 973 n2 del GER i conferència

Aquest dijous dia 14 a les 19h al Centre Cultural de Ripollet el GER oferirà una conferència de Anna Costal llicenciada en Historia y Ciències de la Música (2004) y doctora en Musicologia (2014) por la Universitat Autònoma de Barcelona- Els Cors de Clavé : Una nova cultura, laica i republicana-. Presentarem el contingut de revista n 2 del GER (portada adjuntada) i el nostre logo. Finalment per tot aquell que vulgui farem una visita guiada d'uns 20' a la Expo que sobre l’historia dels 140 anys de la Societat Coral "El Vallès" hi ha al mateix Centre de Cultura també preparada per nosaltres. Us i esperem¡¡¡¡ (Esta previst acabar sobre les 20h 30´)

Societat i lluita antifranquista a l'Àrea metropolitana de Barcelona. El cas de Ripollet-Cerdanyola 1960-1976

Penjo la direcció des de la qual podeu accedir a la meva tesi doctoral. Aquesta tesi ofereix elements nous o no realitzats en la investigació d’aquets període i te la proposta de ser un element de referència pel conjunt de ciutats del àrea metropolitana en el comportament de la societat en aquest període.

Els elements principals que es presenta són:

- Justificació històrica de considerar Ripollet-Cerdanyola com una unitat en aquest període pel que fa referència a la societat i lluita antifranquista el que permet disposar d'un nivell de població important que les fa similars a altres poblacions del entorn metropolità

- El llistat i lloc de naixement de tots els regidors i alcaldes dels ajuntaments franquistes de Ripollet-Cerdanyola d'aquest anys.

- Informació de les principals lluites, organització i zona d'influència de les organitzacions antifranquistes clandestines.

- Resultat d'una enquesta sobre el període franquista demanant la seva opinió i coneixement tant de la dictadura com de la oposició clandestina i la seva actitud i valoració d'aquell període fet a 280 persones de Ripollet Cerdanyola ,que tenien el 2014 entre 57 i 86 anys distribuïdes d'acord en les proporcions de gènere, edat i lloc de naixement d' acord amb la composició de la població de 1975 segons dades de indescat. Es presenten gràfics i comentaris de cada resposta amb el seu resultat.

- Nombre de militants compromesos de cada un dels  partits i organitzacions clandestines de Ripollet/ Cerdanyola entre el 1960-1976. Es presenten quadres estratificats per anys, partits i gènere. 

- Conclusions a partir del resultat de les enquestes i la identificació 100% dels militants/es de les organitzacions.

- La proposta final es si el comportament de Ripollet- Cerdanyola es un model que es repeteix en el conjunt de pobles amb població similar del àrea metropolitana de Barcelona 

La clau per accediri lliurament ès: htpp://hdl.handle.net/10803/399309   

Obert a qualsevol comentari o pregunta espero que us sigui útil.

Ramon Martos