Article-La memòria de l`oblit

CRÒNIQUES MISERABLES- LA MEMÒRIA DE L`OBLIT

Coincidint amb la data de la mort del innombrable, ara fa 33 anys, vull dir la meva sobre el debat obert arran de la proposta del jutge Baltasar Garzón d`obrir un procediment contra els colpistes del 36 i autoritzar l’obertura de les fosses d`executats que s’estenen arreu l’estat espanyol.

Aquestes darreres setmanes, aquest jutge va aportar un raig d`esperança per a moltes famílies que després dels anys encara busquen i no perden l’esperança de poder localitzar algun dels seus familiars assassinats als vorals de les carreteres o contra les tàpies dels cementiris dels pobles. Més enllà d`aquesta qüestió tant humana i comprensible, aquesta proposta també va ésser motiu d’alegria per a molts demòcrates en plantejar oficialment la possibilitat de jutjar, encara que fos simbòlicament, a tota una colla de colpistes que representaven l`Espanya” zaragaretera y triste devota de Frasquelo y de María” que va profetitzar Antonio Machado.

Que un jutge lideri una iniciativa que fa molt hauria d’haver estat impulsada des del govern no deixa de sorprendre i ens calgut esperar tots aquest anys per tenir, finalment, una llei de la Memòria Històrica que tot sent un avenç, encara diu de forma poruga algunes coses i no acaba ni de dir-les ni de col·locar-les al lloc que els hi pertoca, com és el fet de no invalidar, per il·legals, tots els judicis fets sota la Dictadura, com a millor reconeixement als desapareguts i represaliats i com a millor pedagogia per a totes les generacions posteriors.

La justificació que va haver una “amnistia” i que per tant res es pot fer legalment, ha estat rebatut adequadament pel jutge tot argumentant que “si apliquem la resolució del Comitè de Drets Humans de l`ONU de data del passat 27 d`Octubre, pels crims contra els drets humans no hi ha amnistia”. Si no fos d’aquesta manera qualsevol dictador assassí quedaria davant del món sense responsabilitats: “els delictes de lesa humanitat son imprescriptibles” un missatge prou aclaridor per a tots els dictadors del món. Per tant la llei d`amnistia publicada durant la transició política és revocable perquè els únics que s`amnistiaven eren els mateixos que la van aprovar, es a dir els opressors, i els que es van autoamnesiar eren precisament els que havien lluitat per la democràcia.

Finalment, en Garzón, ha renunciat a tirar endavant aquesta proposta, per les pressions polítiques i per la posició de la fiscalia.. En unes declaracions a la radio, un conegut ex-fiscal de Catalunya acusava directament d’aquest desencontre a l’actual responsable de la fiscalia de l`Estat, que des de el primer moment ha deixat sol al jutge i utilitzat tots els seus mitjans per impedir un procediment, que volia tancar definitivament una pàgina negra de l`historia del nostre país. En el seu auto de renúncia Garzón traspassa als jutges locals l’atenció sobre les demandes que els familiars o associacions puguin fer. Des de el punt de vista moral, és un dret de les famílies que volen recuperar els seus morts i la restitució que reclamen és una petita reparació per les injustícies patides. La situació de desemparament d’aquestes famílies, ara en mans dels jutjats locals, és per a qualsevol demòcrata d`una falta de generositat per dir-lo amablement quan no una posició miserable de la Fiscalia de l`Estat darrera la que s’amaga el propi govern.

Des d’un punt de vista democràtic, es també xocant que una fiscalia que ha defensat la instrucció per crims contra dictadors d’Amèrica del Sud o del règim nazi alemany no tingui la mateixa posició en els fets evidents de casa nostra. Ens farà falta que un jutge estranger obri el procediment com va fer en Garzón amb Pinochet, per fer-lo possible?. Aplaudim els casos contra dictadors forans i no som capaços de fer front als nostres?...

Des d’aquesta reflexió, em venen a la memòria uns versos d`en Mario Benedetti :

todo se hunde en la niebla del olvido

pero cuando la niebla se despeja

el olvido está lleno de memoria”

Ramon Martos