Faltava una vitrina

El teatre a Ripollet té un llarg recorregut. A finals del segle XIX el Centre Catòlic, aleshores situat a la plaça 11 de Setembre, ja posava en escena obres de teatre que continuarien en el Centre Moral de la Joventut Catòlica, avui Centre Parroquial. Els Amics del Teatre van ser i són els continuadors d’aquesta labor teatral que ha acollit tot un seguit de generacions de joves per als que el teatre ha esdevingut un punt d’encontre i un lloc de participació cultural a la vila. Personalment, a principis de l’any 1973, hi vaig tenir l’oportunitat de formar-ne  part i, en les dues obres en les que vaig participar com actor, vaig copsar el bon ambient que hi havia. Malauradament, quan assajàvem  la que per a mi seria la tercera obra, vaig haver de fugir i amagar-me perquè la policia franquista em seguia les petjades. Em consta que el conjunt de companys d’aquell moment ho va entendre i així va finalitzar la meva fugaç incursió en el món teatral.

A totes les persones que han fet possible aquesta continuïtat del món del teatre a Ripollet, directors, actors i actrius,  considero que la societat de la vila els hi deu  un important reconeixement. En aquest sentit, el mes passat es va realitzar una exposició dedicada a la figura del Sr. Domènec Torras en virtut de la seva important aportació al teatre ripolletenc entre els anys 1952-1958, quan passà d’actor a director, tot destacant la seva labor, a mitjans dels anys 70, amb la creació de l’Escola de teatre infantil i juvenil.

L’exposició oferia als visitants alguns documents curiosos que reflectien la situació del moment polític, com el fet que tots els cartells de les obres teatrals estaven escrits en castellà, igual que els noms dels actors, i, per exemple, el Sr. Domènech Torras era Domingo i els que es deien Joan o Jaume eren Juan i Jaime, fins l’any 1977, tal com succeïa en temps de la República, que aquests noms tornen a aparèixer en català. Les obres, en general, eren de caire costumista però una de les grans aportacions dels Amics del Teatre fou el gran nombre d’obres en català que, atesa la situació política de l’època, significava una bona aportació per l’impuls i el manteniment de la nostra llengua.

Així, a mitjans dels anys 40, amb motiu de la Festa de Santa Llúcia (Santa Lucía en el cartell) es va representar “El Misteri del bosc” dirigida per Jaime Mogas i, entre els actors, hi figurava el Sr. Domingo Torras. Era els jocs de paraules en les publicacions de l’època, com diríem una de calç i un altra de sorra, però el que realment vull destacar és aquesta aportació al manteniment de la llengua en un moment polític molt dur per tot allò que fes referència al català i que considero una de les millors contribucions del grup d’Amics del Teatre.

Aquesta exposició pretenia oferir una visió completa de la figura d’en Domènec Torras com a músic, com actor i com a persona. Més enllà d’un bon recull de cartells d’obres teatrals, representades des dels anys 40 fins inicis dels 80 al Centre Parroquial, hi havia varies vitrines on es mostraven altres documents personals: una primera que mostrava la seva activitat musical iniciada als anys 30, una segona on es mostrava el seu carnet de soldat republicà (en el meu llibre Ripollet 100 anys d`Història Gràfica ja apareix en una fotografia amb en Manel Mogas i altres estant de permís, ja que tots els ripolletencs en edat militar van formar part de l’exèrcit republicà) a més d’un document de març de 1939 amb l’entrada al camp de concentració i un altre de la seva incorporació a l’exèrcit franquista, quan la guerra encara no havia finalitzat.

A la vista d’aquesta vitrina vaig buscar-ne amb interès una tercera amb la documentació de la seva participació a l`Ajuntament franquista, però no la vaig trobar. Com a historiador, donada aquesta mancança, em preguntava: “ com es pot mostrar un carnet de soldat republicà i aquí s`acaba la seva historia?”. Una exposició que planteja una visió global del personatge no pot prescindir de fets rellevants i, en aquest cas, aquest buit o mutilació d’una part de la història personal d’en Domènec Torras fa que el visitant no s`emporti una visió global de la seva figura.

Vaig trobar, doncs, a faltar una vitrina que mostrés el seu pas per la vida política local com a conseller, primer tinent d’alcalde i, en un breu període, alcalde en funcions de l’Ajuntament franquista, amb el jurament de fidelitat al Dictador i al Movimiento Nacional, des del 2 de febrer del 1958 fins el 2 de febrer de 1964. Anys de plom per als demòcrates en els que les forces vives tenien molta cura de qui convidaven a formar part de l’Ajuntament. També hi mancava en aquesta hipotètica vitrina el document de benvinguda al Generalísimo que, amb motiu de la visita per les riuades del 1962,  va llegir ell mateix i del que es conserven testimonis gràfics.

La història no es pot presentar mutilada. Han estat massa anys de mutilació de la història perquè ara, en una exposició, se’n silenciï una part. Amb tots els respectes a la dedicació i temps a la labor teatral d’en Domènec Torras, i també per respecte a tots els catalans perseguits pel franquisme, considero que, des d’un punt de vista històric, en aquesta exposició hi faltava una vitrina.   

Faltava una vitrina

El teatre a Ripollet té un llarg recorregut. A finals del segle XIX el Centre Catòlic, aleshores situat a la plaça 11 de Setembre, ja posava en escena obres de teatre que continuarien en el Centre Moral de la Joventut Catòlica, avui Centre Parroquial. Els Amics del Teatre van ser i són els continuadors d’aquesta labor teatral que ha acollit tot un seguit de generacions de joves per als que el teatre ha esdevingut un punt d’encontre i un lloc de participació cultural a la vila. Personalment, a principis de l’any 1973, hi vaig tenir l’oportunitat de formar-ne  part i, en les dues obres en les que vaig participar com actor, vaig copsar el bon ambient que hi havia. Malauradament, quan assajàvem  la que per a mi seria la tercera obra, vaig haver de fugir i amagar-me perquè la policia franquista em seguia les petjades. Em consta que el conjunt de companys d’aquell moment ho va entendre i així va finalitzar la meva fugaç incursió en el món teatral.

A totes les persones que han fet possible aquesta continuïtat del món del teatre a Ripollet, directors, actors i actrius,  considero que la societat de la vila els hi deu  un important reconeixement. En aquest sentit, el mes passat es va realitzar una exposició dedicada a la figura del Sr. Domènec Torras en virtut de la seva important aportació al teatre ripolletenc entre els anys 1952-1958, quan passà d’actor a director, tot destacant la seva labor, a mitjans dels anys 70, amb la creació de l’Escola de teatre infantil i juvenil.

L’exposició oferia als visitants alguns documents curiosos que reflectien la situació del moment polític, com el fet que tots els cartells de les obres teatrals estaven escrits en castellà, igual que els noms dels actors, i, per exemple, el Sr. Domènech Torras era Domingo i els que es deien Joan o Jaume eren Juan i Jaime, fins l’any 1977, tal com succeïa en temps de la República, que aquests noms tornen a aparèixer en català. Les obres, en general, eren de caire costumista però una de les grans aportacions dels Amics del Teatre fou el gran nombre d’obres en català que, atesa la situació política de l’època, significava una bona aportació per l’impuls i el manteniment de la nostra llengua.

Així, a mitjans dels anys 40, amb motiu de la Festa de Santa Llúcia (Santa Lucía en el cartell) es va representar “El Misteri del bosc” dirigida per Jaime Mogas i, entre els actors, hi figurava el Sr. Domingo Torras. Era els jocs de paraules en les publicacions de l’època, com diríem una de calç i un altra de sorra, però el que realment vull destacar és aquesta aportació al manteniment de la llengua en un moment polític molt dur per tot allò que fes referència al català i que considero una de les millors contribucions del grup d’Amics del Teatre.

Aquesta exposició pretenia oferir una visió completa de la figura d’en Domènec Torras com a músic, com actor i com a persona. Més enllà d’un bon recull de cartells d’obres teatrals, representades des dels anys 40 fins inicis dels 80 al Centre Parroquial, hi havia varies vitrines on es mostraven altres documents personals: una primera que mostrava la seva activitat musical iniciada als anys 30, una segona on es mostrava el seu carnet de soldat republicà (en el meu llibre Ripollet 100 anys d`Història Gràfica ja apareix en una fotografia amb en Manel Mogas i altres estant de permís, ja que tots els ripolletencs en edat militar van formar part de l’exèrcit republicà) a més d’un document de març de 1939 amb l’entrada al camp de concentració i un altre de la seva incorporació a l’exèrcit franquista, quan la guerra encara no havia finalitzat.

A la vista d’aquesta vitrina vaig buscar-ne amb interès una tercera amb la documentació de la seva participació a l`Ajuntament franquista, però no la vaig trobar. Com a historiador, donada aquesta mancança, em preguntava: “ com es pot mostrar un carnet de soldat republicà i aquí s`acaba la seva historia?”. Una exposició que planteja una visió global del personatge no pot prescindir de fets rellevants i, en aquest cas, aquest buit o mutilació d’una part de la història personal d’en Domènec Torras fa que el visitant no s`emporti una visió global de la seva figura.

Vaig trobar, doncs, a faltar una vitrina que mostrés el seu pas per la vida política local com a conseller, primer tinent d’alcalde i, en un breu període, alcalde en funcions de l’Ajuntament franquista, amb el jurament de fidelitat al Dictador i al Movimiento Nacional, des del 2 de febrer del 1958 fins el 2 de febrer de 1964. Anys de plom per als demòcrates en els que les forces vives tenien molta cura de qui convidaven a formar part de l’Ajuntament. També hi mancava en aquesta hipotètica vitrina el document de benvinguda al Generalísimo que, amb motiu de la visita per les riuades del 1962,  va llegir ell mateix i del que es conserven testimonis gràfics.

La història no es pot presentar mutilada. Han estat massa anys de mutilació de la història perquè ara, en una exposició, se’n silenciï una part. Amb tots els respectes a la dedicació i temps a la labor teatral d’en Domènec Torras, i també per respecte a tots els catalans perseguits pel franquisme, considero que, des d’un punt de vista històric, en aquesta exposició hi faltava una vitrina.