L’esperpent, o la doble vara de mesurar

L’esperpent, o la doble vara de mesurar

Esperpent:    

1. Fet grotesc o desencertat

2. Gènere literari caracteritzat per la presentació d’una realitat deformada i grotesca i la degradació de valors consagrats a una situació ridícula.

En el meu últim article, “El dia de la marmota”, deia que la gran aportació de “Junts pel Sí” era haver sumat a l’independentisme un gran nombre de persones procedents del centre dreta català, representat per CDC. Em mantinc en aquesta afirmació: els líders d’aquesta opció han passat del famós “peix al cove” representat pel màxim exponent de “l’omertà” catalana, Sr. Pujol, al “ser president a qualsevol preu” del seu lloctinent, Artur Mas.

En aquest afany de poder hem pogut viure situacions realment esperpèntiques. La primera que em ve al cap és el cas Banca Catalana amb la famosa concentració al balcó de la Generalitat al crit “d’això és una dona” (referit a Marta Ferrusola) i la frase de l’incontestable dient que ara qui ensenyaria i parlaria  d’ètica seria ell i tothom aplaudint-lo a rabiar. Renoi, quina ètica!, quina presa de pèl col·lectiva! com hem pogut comprovar aquests últims mesos en els que la família Pujol ha comparegut al Parlament per donar explicacions de la seva fortuna. Tots els grups, han considerat reprovable l’actuació de la família, a excepció de CDC. Què en pensarien els integrants d’aquesta formació si els protagonistes fossin els seus rivals polítics? l’Espanya corrupta, potser?

Una altra situació esperpèntica la trobem en el finançament il·legal dels partits. Que el Sr. Rajoy li digués a en Bàrcenas “Luis, sé fuerte” mentre mantenia públicament que la llista dels que cobraven sobres “extra”era falsa, com si fóssim tontets, va ser un veritable escàndol. Que el molt honorable president, Artur Mas, mantingui públicament no saber res del 3% i que tot s’ha fet legalment és el mateix que va fer en Rajoy, però versió catalana. Ens tracta també de tontets? 

                                    Nosaltres   Els altres

                                              

I aquí va la tercera: Fernández Diaz, ministre d`Interior, es reuneix al seu despatx amb Rodrigo Rato, ministre d’Economia entre 1996 y 2004, durant el govern de José María Aznar, acusat d’evasió fiscal i blanqueig de capitals. Un escàndol sense precedents en un país democràtic. El mateix que va fer Artur Mas reunint-se d’amagatotis amb l’expresident Pujol, una persona acusada, com Rato, d’evasió fiscal. En aquest context democràtic, no us sembla esperpèntic que els mateixos que es van escandalitzar  repeteixin les mateixes conductes?

  

Tan esperpèntic com que CDC, imputat per l’espoli del Palau de la Música,  tingui quinze seus embargades pel cas Palau a l’espera d’un judici que, sis anys després, encara no s’ha celebrat mentre Millet, el cervell de l’operació i lladre confés, es passeja fumant un puro sense que ningú gosi dir-li res.

I una altra... Junts pel SI implora a un partit anticapitalista com la CUP, a les antípodes ideològiques del gruix d’aquesta formació representat per CDC, que nomeni president al que ha estat el màxim representant d’acords antipopulars amb el PP, amb el qual va governar a la Generalitat durant la primera legislatura d’Artur Mas, responsable de les retallades a l’educació i sanitat catalana.  Que siguin ara capaços de signar el que calgui a nivell social per fer-lo altre cop president de la Generalitat, no és esperpèntic? Signaran també la sortida d’Europa i de l’euro, com pregona la CUP si li demanen? No he vist mai un partit d`esquerres que vulgui trencar la unitat dels pobles d`Europa. En aquest hipotètic escenari no caldrà, però, plantejar si amb la independència estarem o no a Europa: amb la CUP no hi serem.

I ara ve la darrera: el PP, amb la seva actitud rígida i prepotent ha estat el millor suport de Junts pel Sí en les passades eleccions catalanes. El mix de Junts pel Sí, amb les aliances contra natura i sense una majoria en vots envers la independència, és avui el millor suport i propaganda per les eleccions generals arreu d`Espanya del PP. Tot plegat... esperpèntic.

   Noooooooooooooooooo un altre dia el mateix ¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡

Per fer una Catalunya diferent no hem de tenir una doble vara per mesurar en funció si ho fan uns o ho fan altres. Allò que està malament ho està a tot arreu, es digui Espanya, es digui Catalunya, es digui...

El 20 de desembre hi ha en joc quelcom que és molt difícil de restituir com és la fe dels pobles en la capacitat dels seus polítics per resoldre de forma civilitzada i pactada una situació que avui s’esdevé esperpèntica...esperem un resultat que sigui l`inici de la fi del dia de la marmota.

Ramon Martos

Historiador

http://ramonmartos.blogspot.com