Petit conte de Nadal

Petit conte de Nadal.

Hi havia un jove matrimoni molt pobre i, com gairebé tots els pobres, honrat  qüestió que ja ens dóna una certa pista d’on provenia la seva pobresa. Aquesta jove parella s`estimava molt i estava a punt de tenir un nadó.

Per aquelles casualitats de la vida, com tantes persones d`aquest món, havien nascut en un país equivocat, en un indret molt i molt pobre, com tants llocs hi ha al món, on gairebé no hi havia res per menjar. Vivien en una mena de barraca d’adob on el bany no existia i el menjador, el dormitori i la cuina compartien espai.

Els que manaven en aquest país, un de tants països equivocats per néixer, vivien força bé, menjaven de tot, tenien grans cases i compraven armes de guerra als països rics per seguir manant. Uns països rics ( països no equivocats per néixer) amb fàbriques per fer armes de matar que els hi reportaven molts diners gràcies a que els amos del país equivocat invertien molt per seguir manant mentre els habitants patien gana i malalties i vivien atemorits pels trets i bombardejos contra la població civil.

El marit va veure com molta gent fugia per por d’aquells individus armats que, sense raó aparent, arribaven al poble i mataven famílies senceres només pel fet de no fer allò que ells volien o no tenir les seves creences.  Així que entre la misèria i la por que els assassinessin va decidir marxar amb la seva dona a un dels països no equivocats per poder donar una millor vida al nadó que esperaven. Allà, pensava, podrien viure més dignament.

Van vendre les quatre coses que tenien i van iniciar el viatge cap a un lloc no equivocat. Durant el viatge les van passar magres perquè alguns els volien enganyar i perquè amb l’arribada de l’hivern feia molt de fred, però finalment, pagant i corrent el risc de morir, van aconseguir arribar amb una barqueta a un dels llocs no equivocats que era el seu somni.

Quan van arribar el primer que va sentir per part d`alguns va ser: “mira aquests quina cara que tenen! venen aquí per tenir el seu nadó a costa nostra. Que se’n vagin a casa seva i no vinguin aquí a arruïnar la nostra sanitat!”. En sentir això, l’home va tenir por, i caminant va trobar un refugi enmig del camp, una espècie de paller on hi havia una vaca i una mula i, davant l`imminent part de la seva esposa, va decidir refugiar-se.

Quan el nen va néixer els pares van decidir anomenar-lo Jesús ja que en aquest país no equivocat per néixer semblava que aquell era el nom del fill del seu Déu. La gent en parlava molt bé d’ell perquè deia coses molt bones com que les persones s’havien d’estimar els uns als altres com ell els havia estimat.

Però vet aquí que al cap d`una estona van aparèixer unes persones uniformades que els hi van preguntar qui eren i quina documentació tenien. El pare els hi va contestar que es deia Josep i la seva dona Maria i el nadó Jesús. Com a resposta van rebre una riallada i el comentari “ Sí,  ara t`inventes aquest noms per que us tinguem pena. Tots sou iguals una colla de mentiders que només voleu venir aquí a cobrar subsidis costa de tots nosaltres. Escolta aquest diuen que son Josep, Maria i Jesús, què us sembla els portem al manicomi?”. Els van dir que estaven ocupant una propietat privada, que el propietari, que estava apunt d’anar a l`església amb la seva família per celebrar el Nadal, els havia trucat i que havien de desallotjar immediatament aquell lloc.

Quan en Josep començava a replegar el poc que tenia en un farcell i cobria el nadó amb una vella flassada que un pastor que els va veure li havia donat, va pensar en el fred que passarien fora i com s`ho faria per sobreviure aquell país que ell pensava no equivocat per viure...

De sobte, van aparèixer tres grups de persones, que assabentades del que passava per un pastor,es van posar entre ells i les persones uniformades: Uns eren de les escoles públiques i de les associacions  de pares i veïns que volien escoles per tothom, uns altres volien habitatge per a tothom i portaven unes sigles que deia, anti- desnonaments PAH i els últims eren metges, infermeres i ciutadans que volien una sanitat pública i universal....

Per en Josep i Maria allò eren tres grans regals, els va donar molts ànims per seguir intentar tenir una vida digna en aquell país no equivocat per néixer i veure com  moltes persones lluitaven per fer realitat les paraules del Déu d’aquell país.

De sobte, al cel va aparèixer la cara d`un senyor amb cabells llargs i barba entonant una cançó:   

Imagina't que no hi ha cel,
és fàcil si ho intentes,
Sense infern sota nostre
damunt nosaltres només el cel blau.

Imagina que no hi ha països,
no és difícil de fer,
ningú per qui matar o morir
ni tampoc religió.
Imagina't tota la gent
vivint la seva vida en pau....

Imagina't que no hi ha propietat,
no sé si podràs.
Que no hi ha enveja, ni tampoc fam,
sinó homes vivint en germanor.
Imagina't que tothom,
ho comparteix tot arreu del món.

Diràs que sóc un somniador,
però no sóc l'únic;
i espero que algun dia t'uniràs a nosaltres,
i aleshores, només hi haurà un sol món.

Dedicat als milers de persones refugiades que malviuen a qualsevol lloc del món i. Molt especialment, als que avui passant fred i penalitats arriben a Europa fugint de la guerra i la misèria i a tots aquells que porten dins els seus cors la voluntat de fer un planeta millor.