Entorns  del dret a decidir

Eren millors els Austries que els Borbons?

La cadena humana que el passat 11 de Setembre va unir Catalunya de Nord a Sud ha esdevingut la constatació del que és ja un fet irreversible, i que més d’hora  que tard  es produirà, la consulta a la ciutadania del nostre país per decidir el seu futur.

En aquest marc, d`impuls de l`independentisme, apareixen justificacions històriques que emparen la reivindicació nacional. Una d`elles, la més difosa, té relació amb la derrota l’11 de Setembre de 1714 de les forces catalanes de la ciutat de Barcelona, fidel  a l’arxiduc Carles d`Àustria, davant les tropes borbòniques, data que passarà a ser la nostra Diada Nacional. Una derrota que culminà amb publicació per part de Felip V del decret de Nova Planta que eliminava les Constitucions Catalanes i introduïa la forma administrativa de Castella al Principat.

Aquest enfrontament, que afectà directament a Catalunya, s’insereix en un marc molt més ampli, la Guerra de Successió entre dues dinasties, Borbons i Austries,  que es consideraven amb el dret dinàstic de regnar Espanya fet que provocà un enfrontament d`abast internacional pels diferents interessos dels països europeus. Finalment, la gran majoria dels dirigents del Principat van optar per donar suport al candidat dels Austries. El mite ve a dir que els Austries haurien estat més respectuosos amb les Constitucions de   Catalunya que els Borbons considerats intrínsecament centralistes.

La historiògrafa romàntica catalana mostra, però, un cert buit o silenci pel que fa referència a la guerra del francès de 1808 on la gran majoria de la població va actuar a favor del retorn de Ferran VII, el més cínic, traïdor, criminal i absolutista dels Borbons. En aquest període, només un segle després dels fets del 1714, la gran majoria del poble català lluità pel seu retorn i en contra de la “modernitat” d’un Napoleó que inclús feia escriure els edictes en català (a l`arxiu de Ripollet es conserva un del Departament de les Boques de l’ Ebre). No es diu, segons la historia ben contada del nostre país, arrel dels fets de 1714, que la ciutadania estava contra els Borbons?

Caldria també preguntar-se si els Austries eren per Catalunya millors que els Borbons ja que la principal mutilació del territori català es produeix sota el mandat de l’Austria Felip IV, que amb el suport del seu  lloctinent el Comte Duc d’Olivares, esdevingué una constant font de problemes per al principat. Així, el 1635, amb motiu de la guerra declarada contra els francesos, l` estància de tropes castellanes i mercenàries a Girona va provocar l`aixecament dels segadors farts del tracte i les vexacions que infligien a la població i que culminarà amb el que es coneix com el Corpus de Sang de 1640 quan els segadors arriben a Barcelona i, finalment, es produeix un enfrontament amb membres de l`oligarquia barcelonina que formaven part de l’administració reial austriacista.

Amb el Tractat dels Pirineus que posa fi a l’enfrontament amb els francesos, Felip IV acceptà la cessió de la Catalunya Nord als francesos tot i que aquests, en un primer moment, estaven més interessats en els territoris del Franc Comtat o del Luxemburg que no pas en el Rosselló, però la corona espanyola no va voler. Al 1678 van tornar,els francesos a proposar bescanviar els territoris catalans pels territoris dels Països Baixos però l’Austria Carlos II no ho va acceptar ratificant la mutilació de Catalunya.

Aquesta reflexió em porta a considerar una fal·làcia històrica de considerar que els Austries eren millors que els Borbons. Als uns i als altres tant els hi era Catalunya, el que realment els interessava era el poder. El problema per Catalunya va ser que en aquest conflicte successori de la Corona espanyola iniciat al 1702, gran part de la oligarquia catalana, per defensar els seus interessos econòmics, va fer costat al que finalment esdevindria el perdedor.

Personalment no trobo cap diferència important entre el borbó Felip V i l’arxiduc Carles ( proclamat com a Carles III)  en tot cas, trobo interessos econòmics i de poder de l’oligarquia catalana. Tampoc avui no trobo cap diferència, en ple debat sobre l`autodeterminació, entre els que diuen “catalanes de mierda” i els que diuen “espanyols de merda”. Ambdues expressions em produeixen el mateix rebuig, l’única diferència rau en l`idioma però l`odi generat és el mateix. No podem construir un nou futur amb gent com aquesta i com a mínim els hem d`apartar clarament.

La història és molt més polièdrica i complexa, amb moltes més corbes i revolts que el discurs lineal utilitzat per la mitologia romàntica oficial de bons i dolents i que només porta al simplisme de les idees i, fins i tot, al trencament social. Serà que els pobles i les nacions per subsistir necessiten mites?. No crec que el nostre país els necessiti i si es tracta de construir quelcom nou paga la pena fer-ho diferent. Al meu entendre, més enllà de una de bons i dolents, la història ens hauria de servir fonamentalment per aprendre a fer un país millor tant política com socialment. Algunes iniciatives hi ha en aquest sentit,entre elles, la de Teresa Forcades i Arcadi Oliveres amb l`impuls del Procés Constituïen.

 

Ramon Martos

Historiador

http://ramonmartos.blogspot.com